Europa avisa la Generalitat: més dessalinitzadores, sí, però no a qualsevol preu
A la UE hi ha 22 milions de persones sense accés a aigua potable, sobretot en zones rurals i comunitats nòmades
BarcelonaAquesta setmana, la Generalitat ha sol·licitat a la Comissió Europea (CE) un augment del finançament —a través dels fons Next Generation i Feder— per impulsar la construcció de tres noves dessalinitzadores a Catalunya. El Govern va traslladar la petició a la cap de la Unitat de Gestió Sostenible dels Recursos Hídrics de la CE, Claudia Olazábal, en una visita a Barcelona. L'executiu ho va justificar per la necessitat de reforçar la disponibilitat d'aigua i reduir la dependència de la pluja després d'una històrica sequera que, a hores d'ara, sembla llunyana davant dels nivells de les reserves d'aigua en embassaments i conques internes (92%), però que va dur Catalunya a una situació crítica el 2023. A l'espera de saber si l'òrgan executiu de la Unió Europea els dona suport, l'organisme llança un avís a la Generalitat: més dessalinitzadores, sí, però només si formen part d'un pla més ampli i integral de la gestió de la demanda i del subministrament d'aigua. I si tota la resta de deures estan fets.
De fet, des de la CE són contundents: abans d'atorgar recursos a regions europees per guanyar més d'aquestes infraestructures hídriques, reclama a les administracions que les dessalinitzadores siguin "2.0"; és a dir, que no consumeixin "tantíssima" energia i que es gestioni bé la salmorra; és a dir, els residus d'alta concentració salina generats en el procés i que s'han de retornar al mar de forma controlada. En aquesta transformació, per a l'executiu europeu, els governs han de garantir un menor consum d'energia fòssil amb superfícies de panells solars "molt grans" que permetin alimentar les màquines. I, a més, han de tenir molt clar que no són una solució permanent, que no poden estar sempre actives.
La Generalitat reclama suport econòmic per executar tres infraestructures que considera "estratègiques" per a la gestió hídrica del país en els pròxims anys: les dessalinitzadores de Tordera II, Foix i la de la Costa Brava. Les plantes de Tordera II (Blanes) i Foix (entre Cunit i Cubelles) ja tenen l'aprovació del consell de ministres, però la construcció segueix a l'espera que el ministeri de Transició Ecològica signi l'inici de les obres, amb previsió d'entrar en funcionament cap al 2029. Respecte a la de la Costa Brava, encara falta determinar-ne la ubicació.
L'executiu català assegura que les tres infraestructures formen part d'una estratègia més àmplia de transició hídrica que busca "assegurar recursos estables" mitjançant l'anomenada "fabricació de l'aigua" —basada en la dessalinització i la regeneració— tal com reclama la UE. En aquest sentit, destaquen la mobilització de 130 milions d'euros en ajudes destinades a més de 700 municipis per modernitzar les xarxes de subministrament i reduir fuites —una actuació que permetrà recuperar fins a 20 hectòmetres cúbics d'aigua a l'any—. Així es vol garantir el subministrament fins i tot en escenaris de sequera perllongada com la viscuda durant tres anys a Catalunya.
Explotació intensiva a Espanya
Davant del fet que les dessalinitzadores poden formar part del ventall de solucions viables en cas d'emergència, la CE destaca també altres prioritats. En el Pla d'Acció en aigua de cara al 2050 hi ha tres pilars: restaurar i protegir el cicle de l'aigua, fomentar un ús més eficient i intel·ligent del recurs hídric i garantir l'accés a aigua neta per a tota la població. Aquest últim punt és transcendent: encara ara aproximadament 22 milions de persones a Europa no tenen accés a una xarxa d'aigua potable, especialment en zones rurals o entre col·lectius vulnerables o amb un mode de vida nòmada.
En els cinquanta anys que fa que Europa disposa d'una legislació en matèria d'aigua, l'executiu comunitari considera que hi ha hagut una tolerància excessiva a la contaminació de les aigües superficials, principalment causada per l'agricultura, la indústria i l'impacte a l'alça del canvi climàtic, com ara sequeres i inundacions. De fet, a hores d'ara, al Vell Continent el gran problema no rau en la disponibilitat d'aigua, sinó en la qualitat d'aquesta. Segons l'Agència Europea de Medi Ambient (AEMA), només el 37% de les aigües superficials tenen molt bon estat ecològic o químic, mentre que el 29% tenen un bon estat. La fotografia canvia en el cas de les aigües subterrànies: el 77% tenen uns nivells acceptables (un percentatge lleugerament millor que fa una dècada).
El cas d'Espanya il·lustra alguns dels problemes estructurals vinculats a la contaminació de l'aigua. Per exemple, l'Estat ja té una condemna per l'incompliment de la directiva de nitrats per les elevades concentracions en aigües subterrànies i superficials derivades de l'ús intensiu de fertilitzants químics i de la ramaderia intensiva, especialment purins. També ha estat assenyalada la mala gestió en casos emblemàtics com el del Parc Nacional de Doñana per la sobreexplotació dels aqüífers i l'extracció intensiva d'aigua per a l'agricultura.
En el primer cas, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va considerar que Espanya no va identificar adequadament les zones vulnerables a nitrats, feia pocs controls i permetia grans diferències entre comunitats autònomes. En el segon cas, el TJUE va considerar que Espanya no havia adoptat mesures suficients ni eficaces per evitar la pressió sobre els recursos hídrics ni per protegir adequadament els ecosistemes de Doñana. Les sentències europees obliguen l'estat membre a corregir la situació, però només es pot iniciar un segon procediment —que podria acabar amb sancions, sovint en forma de multes diàries— si el país incompleix reiteradament.