'Els 11 del Raval': hi ha les proves, però falten perquès
Els 11 del Raval, que TV3 va estrenar dimarts al Nits sense ficció, despertava moltes expectatives. Una investigació ben definida i ambiciosa sobre la desarticulació, l’any 2008, d’una cèl·lula jihadista que pretenia atemptar al metro de Barcelona. El documental aprofundeix en el paper d’un confident, conegut com a F1, que es va convertir en testimoni protegit. El podeu recuperar a la plataforma 3Cat, en format sèrie de quatre capítols. Enganxar-los per emetre’ls com un sol documental, però, va tenir conseqüències en l’eficàcia del relat, amb reiteracions i arcs narratius dilatats.
Malgrat tot, el treball periodístic és molt interessant. Demostra les irregularitats tant en la investigació com en el judici, té accés a fonts primàries molt rellevants, reconeix la tasca dels dos periodistes que identifiquen el testimoni protegit, i construeix una mirada pròpia sobre els fets i el desenllaç vital dels detinguts. Formalment, el grafisme dels noms i els càrrecs acaba embafant en excés: la preponderància visual dels rètols acaba fent nosa per simple repetició. No obstant això, l’estructura i l’ordenació dels fets és impecable i permet entendre molt bé les dinàmiques i irregularitats d’un judici complex, sobretot gràcies a la capacitat explicativa de l’advocat de la defensa Benet Salellas.
El documental té un aspecte molt subtil, però rellevant: l’edició observa amb especial atenció la gesticulació i les microexpressions dels protagonistes, especialment quan les seves intervencions posen de manifest els aspectes més dubtosos del cas. Per exemple, quan Javier Gómez Bermúdez, aleshores president de la sala penal de l’Audiència Nacional, ha de reconèixer algunes negligències en el procés, la càmera es fixa en el seu silenci posterior i la incomoditat es fa visible en el seu rostre. També l’actitud de l’advocat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, José María Fuster-Fabra, encenent el puro i exhibint-se davant la càmera. Són detalls que comuniquen més enllà dels fets.
L’aspecte més fràgil del documental és el d’un excés d’ambigüitat a l’hora de donar respostes concretes. Ja es fa evident al principi, quan l’aleshores director del CNI, Alberto Saiz, explica que en els atemptats de l’11-M “la información del CNI sí llegaba a la policía, pero la policía no actuaba, por las razones que fuesen”. Potser hauria sigut interessant aclarir-les. També quan un dels periodistes experts en el cas deixa suspeses les raons de la conducta del testimoni protegit: “Puedes trazar una hipótesis de por qué hizo lo que hizo”, sense ser més explícit. El documental queda curt a l’hora de definir amb claredat els perquès: per què Asim Iqbal, F1, actua com actua. Però també per què Gómez Bermúdez tolera una investigació i un judici amb tantes irregularitats. Més enllà de donar a entendre un abús en la lluita preventiva contra el terrorisme, falten motius. Tens la sensació que en les respostes hi trobaríem arguments que tenen a veure amb punts foscos polítics i judicials que encara són vigents.