Nacionalisme de diumenge (i la que ens espera)

BarcelonaVa amb el sous dels polítics defensar l’indefensable. I això explica que la vicepresidenta Teresa Ribera, en una entrevista a El País, es quedi prou descansada com per dir: "Espanya està a la gamma alta d’èxit, d’altres han recomanat beure lleixiu". Comparar-se amb Trump només s’entén com a últim recurs d’algú desesperat, que gestiona el tercer país del món amb més morts en xifres absolutes, o el segon en xifres relatives. Per a ella farà, insisteixo, tot i que el fet que justifiqui les millors xifres de Portugal dient que "està més a l’oest" fa venir ganes de córrer (cap a l’oest o cap a on sigui). Ara bé, el que em fa ballar el cap és la intenció del diari de Prisa, destacant això com a titular. Ho fa perquè vol estendre aquest missatge? Perquè sap que serà l’amarga riota a les xarxes aquest diumenge? Temo que hi hagi un cert encegament nacionalista, en tot plegat. La necessitat i l’acomplexament de situar Espanya a l’elit mentre les xifres s’entesten en suggerir el contrari.

Aquest diumenge, Javier Cercas també protagonitza entrevista, a El Periódico. Diu que això de la pandèmia, sí, que li sap greu i tal... Bé, deixem que parli el titular: "Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017". O sigui, 25.000 morts són més suportables que un referèndum. Estaria bé saber a partir de quin peatge mortal la pandèmia ja comença a pesar-li més en l’ànim. Ja ho deia Margallo, fa quatre anys: "Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible".

Recórrer al nacionalisme per assegurar la cohesió és més vell que anar a peu, i una tècnica ben habitual en temps de crisi. Des de Catalunya, caldria trobar –políticament, mediàticament– una narrativa que fes front a aquesta ofensiva, sense caure alhora en el parany simètric del cofoisme o el meliquisme.