Adeu, negacionistes del canvi climàtic; hola, ajornadors

L’acumulació de proves en favor de l’existència del canvi climàtic és tan abassegadora que els negacionistes han deixat d’utilitzar les velles narratives. Ja se sap: que si això de les temperatures va per onades, que si vam tenir una glaciació, que si patates. Ahà, diem des de fa ja uns anys mentre mengem castanyes en màniga curta. Davant l’evidència ja innegable, la resposta no ha estat abaixar el cap sinó transformar les narratives. Ho explicava per al Reuters Institute el periodista Gerhard Maier, que cobreix aquest assumpte per a la radiotelevisió pública austríaca ORF: “El negacionisme climàtic encara existeix, però cada cop és més infreqüent. Més comú avui dia és l’ajornament climàtic, és a dir, l’argument segons el qual les empreses i els governs haurien d’adreçar la qüestió més tard o que el cost de solucionar el canvi climàtic és massa gran”. És a dir, es tracta de xutar la pilota endavant i dir que la humanitat serà prou llesta per anar trobant les solucions a mesura que els problemes concrets vagin apareixent. I això ho diuen tribunes respectables, no només granotes confortablement instal·lades en olles plenes d'aigua que reposen sobre una vitroceràmica encesa.

Per cert, just quan escrivia aquesta línia sobre la (falsa) extinció dels negacionistes, veig que El Roto publica a El País una vinyeta on un home mira l’horitzó i diu: “Quan van deixar de parlar del canvi climàtic, el temps va tornar a ser el de sempre: variable!” He admirat la feina d’Andrés Rábago des que firmava com a OPS unes pàgines negríssimes i excel·lentment dibuixades a la col·lecció d’exemplars d’Hermano Lobo del meu pare que fullejava d’amagat. Però la seva deriva dels darrers anys és, senzillament, desoladora. Quina manera de malbaratar el llegat.