Un escàndol d’estat sense cap resposta
Fa poc més d’un any, quan el Sense ficció va estrenar la primera part del documental Et faran un home, ja es veia a venir que en caldria una continuació. El crític de cinema Àlex Gorina, que apareixia entre els testimonis per explicar els abusos que va patir durant el servei militar, va dir: “No em puc creure que jo sigui l’únic”. Darrere seu i de tots els entrevistats que van participar-hi n’han vingut molts més, amb històries que fan estremir i amb un element en comú: els fets van succeir ja en l’etapa democràtica. El documental va prioritzar quatre casos, en què els joves protagonistes van morir en unes circumstàncies molt greus i mai aclarides mentre complien el servei militar. El dolor profund i la impotència dels familiars recordant els fets era escruixidor.
El documental apaivagava la crueltat de les històries amb un ritme pausat que respectava el dol dels testimonis. La realització era acurada, buscant imatges simbòliques que representessin les emocions que expressaven els testimonis. La impunitat de l’exèrcit espanyol i l’opacitat de les institucions era una constant al llarg del Sense ficció. Era especialment significativa la voluntat de subratllar visualment la soledat de la documentalista, Montse Bailac, mentre sol·licitava l’accés a arxius oficials i informes que ajudessin a aclarir les circumstàncies d’algunes morts. Les respostes demostraven la manca de transparència institucional i les reminiscències d’un règim dictatorial.
Les denúncies de les dues edicions d'Et faran un home no són ni casos aïllats ni una anomalia del passat: és un escàndol d’estat que assenyala les estructures militars, polítiques i judicials del període democràtic. Aquests abusos sistemàtics, maltractaments i morts sota la responsabilitat de l’exèrcit no poden quedar relegats a simples relats incòmodes d’un prime time televisiu colpidor que després s’arxiven. És indignant la indiferència institucional i política. I aquí emergeix una evidència històrica que ja hem vist massa vegades: el documental predica en un espai on el relat no sorprèn, perquè encaixa a la perfecció amb una memòria ja assumida del maltractament estructural. A Catalunya aquest tipus de revelacions no ens arriben com una novetat traumàtica sinó com la confirmació d’un patró que ja coneixem. L’impacte del documental sembla confinat a l’àmbit de TV3. Des d’Espanya es neutralitza la capacitat d’interpel·lació estatal. Allò que no passa en els grans circuits mediàtics espanyols no exigeix cap resposta. La gravetat dels fets depèn de la cadena que els explica. És inevitable preguntar-se, per simple responsabilitat democràtica, si figures clau de l’Estat d’aquell període, com l’exministre de Defensa Narcís Serra, han vist el documental o algú li ha suggerit que ho faci. Seria interessant saber si té alguna cosa a dir-hi. El problema no és només l’absència d’una resposta institucional sinó la normalització d’aquesta absència. Això també és una forma de violència simbòlica: quan el treball de memòria històrica no té conseqüències. Tant de bo aquesta vegada pogués ser diferent.
