Antonio Muros. O Tapias. O alguna cosa

Aquest dimecres Antoni Tàpies hauria fet cent anys i vull aprofitar aquesta columna per fer una revelació sobre l’artista, en exclusiva: l’artista era català. És possible que la revelació sembli poca cosa al lector de l’ARA, després de l’exuberant diari especial de diumenge ideat per Catalina Serra. Però, després de llegir una quinzena de pàgines a Abc, El Mundo i La Razón, penso que deunidó els lectors que hi deu haver escampats per la pell de brau que consideraran que Tàpies era un artista universal, o sia, nascut d’un no-lloc indeterminat del cosmos. Els primers esments de Tàpies a aquests mitjans són sempre per enquadrar-lo com a artista espanyol. Només com a segona menció –ben bé per allò de no repetir– es recorda que era català o, encara millor, barceloní. I es fa merament com a gentilici, tan sols per indicar el simple fet accidental de néixer a un racó de món o altre.

Al llarg de paràgrafs i paràgrafs, diferents experts ens parlen dels múltiples interessos de l’artista: hi apareix esmentat el marxisme, l’antifranquisme, l’interès per la filosofia zen, la pintura matèrica, la sexualitat, l’abstracció, la ciència, les cultures orientals, el magicisme, la literatura artística... Se’ns citen mil i un vectors i se’ns informa amb diligència que era un artista “compromès amb la realitat del món que el circumdava”. Doncs bé, per circumval·lacions, la que fan tots aquests analistes per tal de no explicar que una de les claus d’Antoni Tàpies és la seva implicació amb Catalunya, demostrada a partir de totes les causes nacionals a les quals va intentar ajudar. Ni tan sols se li concedeix que la seva obra, per molt que mirés als confins orientals, naixia d’una tradició i mirada inequívocament catalanes. A veure si pel dos-cents aniversari ho recorden.