La badada freudiana del ‘New York Times’

Arturo San Agustín explicava les tribulacions d’un reporter que després de passar-se mitja hora decidint si s’escrivia Gorbatxev o Gorbatxov –era abans d’internet, esclar– va acabar adjudicant-li el càrrec de president dels Estats Units. L'anècdota és una faula sobre la inevitabilitat de l’errata: quan mires a una banda, ella para l’emboscada just al costat. El New York Times ha publicat un titular a banda i banda que deia: “Una Organització del Tractat de l’Amèrica del Nord sense Amèrica?” Un cop ja imprès, s'han adonat que la A d’OTAN no és d'Amèrica, sinó d'Atlàntic. Amb la qual cosa, bona part de la intenció del titular decau.

L’errata ha fet fortuna a les xarxes perquè es considera una d’aquelles relliscades freudianes que, més enllà de l’error, evidencien el marc mental del mitjà. Però, sobretot, il·lumina un dels mals dels mitjans: la crisi de la premsa ha retallat moltes partides arreu i les d’editors i correctors són algunes de les més punyents. I si bé és cert que els periodistes tenim més recursos que mai per autoeditar-nos, només cal haver treballat una mica en algun servei de producció de textos per saber que és imprescindible una segona i tercera mirada si volem minimitzar (que no eliminar) les pífies. Suposo que el fet de publicar primer a la web també ha relaxat una mica els hàbits: comptem amb poder corregir les badades inadvertides que ens assenyalen els lectors als comentaris. (Ja que hi som: gràcies als que m’han polit les meves.) Si a tot plegat li sumem que ara un redactor escriu el triple de textos que fa vint anys, i la pressa de la immediatesa, tenim la fórmula perfecta per a la multiplicació de l’errata, tot i les noves eines d’autocorrecció. Per no dir quan són aquestes mateixes eines d’autocorrecció les que creen el caos i ens deixen perles com "Llegeixo Messi" i altres gloriosos exemples similars, alguns dels quals acaben sent mítics i, fins i tot, entranyables.