El biaix (no del tot) invisible

 La historiadora Assal Rad està fent una feina ímproba a X posant de costat titulars del New York Times que evidencien la doble vara de mesurar del mitjà. Per exemple, oposava aquestes dues notícies: “L'Iran assegura que dotzenes de persones han mort en un atac a una escola” i “Nou persones mortes en una ciutat israeliana a prop de Jerusalem després d’un atac iranià amb míssils”. Fixem-nos que la primera s’atribueix a una font interessada, mentre que la segona es dona ja com a fet. I que en la primera s’omet l’autoria de l’atac, cosa que no passa en la segona. Si fos un cas aïllat, podria ser casualitat o, senzillament, l’actitud de prudència davant de fets que acaben de passar i encara no s’han confirmat. Però ja fa mesos que Rad va oferint aquests binomis on, indefectiblement, només es posen en dubte les fonts de països musulmans, siguin palestines o iranianes, mentre que les americanes o israelianes acostumen a servir-se al lector sense cap prevenció o recordatori que s’està transmetent una informació de part.

Fa uns anys, moltes de les notícies sobre violència masclista s’escrivien amb la fórmula “Mor una dona...” i era la manera més asèptica de posar-ho, perquè encara no hi havia cap sentència judicial que confirmés l’assassinat que era evident que s’havia produït. Al rigor clínic, al final, se li escapava l’efecte col·lateral de transmetre la idea que les dones, ai mira, morien una mica perquè sí. I els assassins quedaven absents de la macabra equació. Això avui dia s’ha corregit en què després hagi calgut rectificar: excepte en casos excepcionals, els assassinats han quedat confirmats. Amb la guerra, davant del dubte, està bé aplicar les capes de prudència pertinents. Però si només les apliques a un dels dos bàndols, probablement hauràs de revisar els teus biaixos.