Biblioteca bàsica d'estiu (i 8): periodisme d'altura, literalment

La informació ens arriba a les pantalles amb un cabal tan gros que hi ha el perill de pensar que ja no cal anar a buscar-la. La febre del cim, de Jon Krakauer, és un llibre dels que demostra la importància de ser-hi i reportar allò que pocs poden explicar. Més que res perquè aquest alpinista es va enfilar fins als 8.848 metres de l’Everest per aixecar crònica de com la muntanya més alta del món s’estava convertint en un relatiu parc temàtic obert a qualsevol persona amb prou diners per ser carregada fins a dalt del cim per xerpes i guies, al marge de la seva experiència en muntanya. Krakauer va ser enviat per la revista Outside perquè s’estigués al camp base escrivint un llarg reportatge, però finalment es va atrevir a desafiar l’Everest. I és així com va poder veure de primera mà el fracàs de l’expedició en la qual participava, en la qual van morir vuit persones. El llibre va ser polèmic, perquè carregava part de les culpes a un guia d’una expedició rival i diversos alpinistes van voler contestar aquests clams. En l’edició en català que ha editat Folch&Folch s’inclou un postfaci, escrit posteriorment, en què Krakauer respon a aquestes crítiques.

Debats al marge, La febre del cim és una narració esplèndida que fa comprendre la dificultat d’escalar el sostre del món. Només qui ha estat en un refugi d’atmosfera tòxica perquè està escalfat per una estufa on crema femta de iac o que ha experimentat el mal d’altura extrem pot arribar al nivell de precisió suficient per traslladar el lector i endur-se'l de viatge. I, més enllà de l’aventura emocionant, Krakauer basteix una denúncia molt ben argumentada sobre la capacitat dels diners d'imposar-se i desafiar –amb inconsciència– la implacable llei de la muntanya. Quan un tanca el llibre és difícil no acabar preguntant-se quant trigarà a haver-hi un McDonald’s a l’Everest. (I ara sí: fins d'aquí a unes setmanes.)