El bigotet de la Sandra
Aquest dimecres, la humorista Maria Rovira, coneguda com a Oye Sherman, ens mostrava un nou repertori d’imatges d’arxiu de TV3 a la seva secció de l’Està passant. Les darreres setmanes, la selecció de moments terribles que aleshores semblaven normals està sent gloriosa. En la darrera edició, el fil conductor que unia els diferents instants televisius era lligar i trobar parella. Un tema que, a l’hora de mirar al passat, ens enfronta a aspectes molt miserables de la conducta humana.
L'Oye Sherman es va reservar per al final un moment gloriós del 1995, del programa L’hora de Mari Pau Huguet. La humorista ens va posar en context: una suposada experta en estètica avaluava el físic d’alguns dels assistents del programa per millorar-ne la presència. La dona, inicialment, es va acostar a la Sandra, una noia maca i ben arreglada d’uns vint-i-pocs anys. L’especialista li va valorar el pentinat i els cabells ben cuidats, però a l’hora de mirar-li la cara va expressar una mena de torbació sobtada: “El que és el facial... oh! Et veuria una mica el bigotet. He he... Em sap greu. Però aquesta cosa l'eliminaria”. Després de perdonar-li la vida amb el seu aspecte general i mostrar-se excessivament exigent amb les celles, va afegir: “Els quilos veig que els portes bastant ben posats”. Després va continuar amb en Maurici, un adolescent molt tímid. “Em ficaré amb els seus quilets. En Maurici m’hauria de fer una miqueta de dieta i una mica d’exercici físic”. La Mari Pau, amb el seu to dolç tan característic, li pregunta al pobre noi: “Que t’agrada menjar, Maurici?” I el nano respon vermell com un pebrot, gairebé obligatòriament, que sí. Mentrestant, al costat, vèiem la Sandra, la noia assenyalada per dur bigotet, que tenia la mirada perduda i trista, com si estigués maleint el dia que va decidir anar a la televisió. L’esteticista, després, va menystenir el pentinat del Maurici: “Li canviaria el sistema de cabells, que amb les espumes ho pots canviar bastant tot”. I com a remat li va llançar: “I no posar-te nerviós”, com si el renyés.
L’escena era devastadora. Oye Sherman va definir la senyora com a “terrorista emocional” amb tota la raó. “Va molt bé que t’humiliïn a la tele” va afegir amb ironia. “He anat a TV3 i m’han donat aquest camió de body shaming. ¡TV3, la teva, gorda bigotuda!”, exagerava l’Oye Sherman. “Eren altres temps...”, apuntava amb indulgència Toni Soler. Efectivament, eren altres temps. Altres temps molt inquietants si tenim en compte altres escenes que va destacar la humorista. La televisió és un aparell magnífic que ens retorna la imatge de qui érem com a societat. La prova irrefutable dels valors i la conducta. La secció d’aquest dimecres val la pena recuperar-la perquè totes les escenes són molt simptomàtiques i permeten entendre lluites, malestars i reivindicacions actuals. I ens porta a pensar quines imatges televisives d’avui dia ens faran vergonya d’aquí vint-i-cinc anys, a l’Està passant del futur.