Del cafè per a tothom a l’urani 235 per a tothom

Com a pareumaquinista, els diaris de dilluns són, de llarg, els meus preferits. És el dia en què els mitjans de la superdreta acostumen a mostrar-se més creatius, amb temes menors que poden deixar tancats el cap de setmana inflats com una crispeta i exactament amb les mateixes calories informatives, és a dir, ben poques. L’Abc obre portada amb el tema “Sánchez promet a Junts i ERC una singularitat nuclear catalana”. La cosa és que Catalunya té una dependència nuclear alta en relació amb la resta de comunitats autònomes i, per tant, s’està considerant allargar la vida útil de les centrals aquí decretant una excepció al procés de desmantellament pensat per al conjunt. Si això passés a San Cenutrio de la Llaga, cap diari hi dedicaria més de dues línies a l’interior, perdudes enmig d’una notícia sobre com endreçar el panorama energètic havent vist la vulnerabilitat il·luminada –cruel contrast– per la gran apagada. Però, com que és Catalunya, al diari li va bé per animar les vendes del dilluns, sempre el dia més difícil per a la premsa, amb unes quantes gotetes de catalanofòbia.

El rotatiu hi dedica un editorial que, ni que sigui amb la boca petita, admet que la mesura té tot el sentit des del punt de vista de l’organització energètica per com està distribuïda la xarxa, però ells ho enquadren en el seu relat perenne de les reclamacions catalanes. Als anys seixanta reclamàvem bisbes catalans i ara, aparentment, volem que el nostre urani 235 sigui enriquit amb ratafia i substituir les barres de zircaloy amb neules Rifacli. Esclar, l’Abc es revolta contra això i ho titlla de “nova concessió a l’Espanya de les desigualtats”. Ho tenen tan incrustat a l’ADN que si caigués un meteorit devastador s’afanyarien a escriure indignats que la Catalunya insolidària torna a acaparar roca.