Cal parar atenció a l’alerta de Miquel Macià

Jo tenia disset anys i era feliç posant discos a Ràdio Vic, però els propietaris es van vendre l'emissora, que es va convertir en una radiofórmula sense veu. Aleshores vaig demanar feina al diari La Marxa –dels mateixos amos– pensant que en poques setmanes trobaria alguna emissora municipal on tornar a punxar alegrement els Pixies, els Stone Roses o els meus adorats The Cure. Però no: vaig estar-m’hi tots quatre anys de carrera. El director d’aquell setmanari era Miquel Macià, que acaba de publicar a Saldonar una obra monumental: Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic 1939-2025. Encara que el lector no tingui lligams amb les terres osonenques, el llibre és molt recomanable per entendre la crisi que pateix el sotabosc dels mitjans de proximitat. Aquest estrat ha nodrit abundosament l’espai català de comunicació, especialment en els temps en què les grans empreses periodístiques del país apostaven pel castellà. A Macià li dec tres coses: em va donar la primera oportunitat en un diari sent un marrec, em va permetre després ser un dels primers periodistes digitals quan em va fitxar per a Osona.com, l’any 1996 –llavor del que més tard seria Nació Digital–, i, sobretot, va ser el meu primer mentor i mestre, en uns temps on la formació universitària estava dolorosament allunyada de la pràctica de l’ofici.

Estic convençut que avui jo no escriuria una columna en un diari nacional si no hagués pogut començar a foguejar-me ja de ben jove en un mitjà modest, però valent i modern, com era La Marxa dirigida per Macià. Però, més enllà d’aquesta funció formativa, la premsa local és un baluard del periodisme que més afecta la vida quotidiana. Gràcies, doncs, per aixecar crònica de com s’ha anat desertitzant a Vic un panorama comunicatiu que va arribar a ser tan i tan fèrtil. És una alerta que no s’ha d’ignorar. I gràcies, Miquel, esclar, per tot plegat.