La campanya mediàtica psicològica contra l’avortament

Imposar és un verb amb espines. No hi ha manera d’agafar-lo sense acabar amb una fiblada. Per això és el verb que escull La Razón per al seu titular “L’esquerra vol imposar el turisme de l’avortament com un dret reconegut”. La frase, en realitat, no té cap sentit: els drets no es poden imposar, sinó que s’estableixen, es garanteixen o es promulguen i, a partir d’aquí, cadascú tria lliurement si l’exerceix... o no. Però, esclar, es tracta d’embrutar la mesura i es recorre a aquest absurd semàntic per disparar l’automatisme de l’antipatia davant allò que se’ns força a fer. Hi ha tot un corrent en la dreta mediàtica que busca perfilar l’opció de l’avortament com una mena de frivolitat que l’esquerra promociona de forma irresponsable i alegre. Es tracta d’enxampar les dones en un moment de tràngol i fer caure sobre les seves espatlles una pressió social inadmissible. Que l’única veu que s’inclogui en la peça sigui la d’una diputada de Vox que acapara vuit dels tretze paràgrafs de l’article és doctrina pura, segons la qual la maternitat és la crida més elevada i natural per a les dones. O l’única possible.

I, després, hi ha l’ús pervers del concepte “turisme de l’avortament”. El que busca la UE és que les dones que viuen en països on es reprimeix aquesta pràctica puguin exercir el seu dret a interrompre l’embaràs en algun altre indret. Ningú avorta per gust, i menys encara si ha de fer-ho a l’estranger, fugint de la pressió i la repressió. Vendre-ho com una frivolitat –"goita, ara entre tots els hi pagarem els Vuelings!"– desdibuixa completament el fons d’aquesta mesura. I suposa sumar-se a l’estigmatització social de l’avortament que, en el fons, va més enllà del debat ètic sobre quan comença la vida perquè el rerefons és, sobretot, reduir les dones a la seva funció reproductiva.