La canonització de Noelia Núñez

Han passat uns dies des que la diputada Noelia Núñez va dimitir per haver estat enxampada inflant-se el currículum i el balanç mediàtic de l’afer és abracadabrant. Els mitjans de la dreta han celebrat el seu gest com si es tractés d’una heroïna nacional, de manera que la falta primigènia no li ha comportat cap deshonra. De fet, l’endemà de plegar ja acceptava una oferta de Mediaset per incorporar-se de tertuliana al programa En boca de todos, de Nacho Abad. A La Razón l’entrevistaven com si fos el soldat Ryan, acabat de rescatar. La primera pregunta era: “Abans de res, com es troba?” I aleshores n’hi havia una altra, de quilomètrica, que reprodueixo només parcialment per qüestió d’espai, però que marca el to llepa de tota la conversa: “He de dir-li, d’entrada, que sortir a la plaça pública a enfrontar-se als periodistes, que en situacions com aquesta disparem amb munició pesant, denota valentia. Perquè, encara que això hauria de ser normal, donar explicacions quan es comet alguna irregularitat és, no obstant això, infreqüent entre la classe política, que raríssimes vegades entona un mea culpa”. Sort que disparava amb munició pesant. Si arriba a disparar amb munició lleugera, encara seria amb la ploma fent-li pessigolles a les galtes.

Però la borratxera col·lectiva al voltant de la jove no ha embriagat tothom. El diari Abc, fa uns dies, oferia el titular següent: “El rigor amb Noelia Núñez obre dubtes en el PP sobre riscos futurs com Alberto Nadal”. El rotatiu es marca un “però tampoc no ens flipem” digne del Salvador Illa del Polònia per recordar que ara van amb el cap ben alt –i hom sospita que la telegènia i joventut de l’afectada hi tenen a veure, en aquesta santificació en vida que experimenta–, però que en vindran de més verdes i aleshores tot seran mans a les butxaques i gent xiulant per dissimular. Dimitir? Dimitir jo?