Canvi d'era a les sèries: visca l'empat

Aquesta setmana hem acomiadat la Mira i el Jonathan en la brillant revisió del clàssic de Bergman Secretos de un matrimonio: poques sèries recullen tan bé la intimitat d'una parella. I quina química entre Oscar Isaac i Jessica Chastain. El final és agredolç i acaba funcionant com un cant a l'amor imperfecte. Reflexionant-hi, em van venir al cap unes quantes sèries de l'última fornada que, sense tenir res a veure aparentment les unes amb les altres, coincideixen en arribar a la conclusió que l'empat és una sortida honorable. I potser la millor possible.

L'exemple més evident és Ted Lasso, a AppleTV. Aquesta dramèdia sobre un improbable entrenador de futbol d'un equip modest se sustenta en la capacitat del protagonista de mantenir un optimisme constructiu a prova de bombes, fins i tot quan venen molt mal dades. En un moment de la segona temporada, els jugadors porten una tirallonga d'empats consecutius que sembla inacabable fins que arriba... una derrota. Al vestuari, però, regna una alegria quasi de borratxera: per fi han pogut trencar la ratxa! A la mateixa plataforma, The morning show explora els camins més delicats al voltant del Me Too. ¿Una celebritat té dret a redimir-se? ¿Pot haver-hi una relació amorosa lliure entre dues persones que són a graons diferents de l'escalafó? En alguns moments voreja una equidistància inquietant, però cal agrair a la sèrie la voluntat de trobar els grisos i suggerir coses impopulars en un món polaritzat, com ara que no totes les conductes inapropiades tenen la mateixa gravetat (i per tant mereixen el mateix càstig social).

N'hi ha que parlen de la fi de l'era del cinisme. I, certament, les comèdies autoreferencials i àcides s'estan tenyint de notes més personals. Només cal veure l'evolució del Ricky Gervais de The office al de la molt més sentimental i directa After life. O Jon Stewart, que té nou programa, i és més conciliador que quan encapçalava el combatiu The daily show.

Aquest canvi de registre podria tenir un rerefons cultural si es tracta d'una reacció, més o menys conscient, a la histèria polaritzadora que ha assolat el planeta l'última dècada. En la ressaca del trumpisme, els creadors i la indústria mostren unes certes ganes de recosir el país, de mostrar terrenys de coincidència entre oposats. I hi afegeixo una hipòtesi que és només una intuïció: les dones creadores de sèries van guanyant terreny, i això afavoreix que les trames estiguin menys basades en la competició, en favor de les que exploren les solucions compartides i els matisos. És una simplificació a partir del clixé amb tots els contraexemples que vulguem trobar però que segur que té un pes específic també dins de l'ànim col·lectiu, saturat de testosterona.