Donar veu als assetjadors: no hi ha excusa

El Daily Mail entrevista la dona en qui, presumptament, es basa la sèrie Mi reno de peluche, que triomfa a Netflix. A la història en pantalla, protagonitzada per Richard Gadd i escrita per ell mateix a partir de la seva experiència, s'hi narra l’assetjament que va patir ell en rebre fins a 41.000 e-mails i 350 hores de missatges de veu de la dona en qüestió. El diari recull una conversa amb ella, però no en revela la identitat. La qual cosa ja és polèmica de per si, perquè se li ofereix una barra lliure perillosa i no fiscalitzable.

Hi ha dues possibilitats. O bé aquesta dona pateix algun tipus de trastorn o, si actua amb plena consciència, és una delinqüent sense justificació possible. En qualsevol dels dos casos, no s’entén quin criteri professional s’ha activat per considerar que mereixia una entrevista. A més, a l’article, la dona explica que el guionista i actor ha construït aquesta història per assetjar-la ara a ella, i assegura haver rebut amenaces de mort. Es tracta d’una afirmació massa grossa per publicar-la amb aquesta alegria (i més tenint en compte que a la sèrie no hi apareix amb nom real). Al final, l’agreujat té milers i milers de comunicacions amb les quals pot documentar l'infern que va passar. El cas em fa pensar en quan algun mitjà s’enorgullia de parlar amb aquell exconcursant de Gran Hermano, el tal Yoyas, fugat després de ser condemnat a cinc anys i vuit mesos de presó per set delictes, sis dels quals consumats contra la seva exdona i un altre contra la nova parella d’ella. Amb l’agreujant que, aleshores, les paraules d’aquest subjecte revictimitzaven l’exparella i constituïen una amenaça latent òbvia. No hi havia interès informatiu, sinó explotació del morbo i penjar-se la medalla d’haver localitzat una persona esquiva. Periodisme de xulo de vestidor, en definitiva, a costa del benestar dels altres.