Molt soroll per no res: “¡Ajo y agua!”
Els cinc dies de reflexió de Pedro Sánchez han tensat el país i han creat una expectació mediàtica extraordinària al voltant del futur d’Espanya. La possible dimissió del president del govern va dominar els primers dies de campanya electoral a Catalunya, fins al punt que, dissabte al matí, a TV3 ens oferien en directe l’abrandat discurs de la vicepresidenta espanyola, María Jesús Montero, al comitè federal del PSOE. Disset minuts de retransmissió èpica de suport a Pedro Sánchez i Begoña Gómez. Després, per rematar-ho, unes "imatges realitzades pel PSOE" del carrer ple de gom a gom de militants amb pancartes que també expressaven la solidaritat amb el president.
Dilluns al matí l’avançament de la compareixença va posar els rellotges en marxa a moltes cadenes. Els magazins escalfaven motors amb els tertulians, demanant-los que vaticinessin què passaria. Pura especulació per entretenir la incertesa. No hi havia alternativa. Tots els que acompanyaven Susanna Griso a la taula van optar per la dimissió excepte Vicente Vallés, que va trobar més oportú no manifestar-se. La presentadora, per amenitzar l’espera, fins i tot va entrevistar l’entrenador de bàsquet que Pedro Sánchez va tenir durant l’adolescència. Li va preguntar què creia que faria. L’home ho va aprofitar per fer un discurs intens sobre la degradació de la política, preguntant-se què hauria passat amb Espanya si els polítics de la Transició haguessin tingut tanta afició per l’insult i la mentida. Griso també va recuperar unes imatges de Dos días y una noche en què ella va conviure amb el matrimoni Sánchez Gómez abans que arribessin a la Moncloa. Les imatges d’arxiu servien per confirmar la prioritat familiar del president.
Tots els programes recollien un sentiment de pessimisme a les files socialistes que feia més plausible la dimissió. L’anunci de la visita matinal de Sánchez al rei Felip VI va fer incrementar les sospites. A Espejo público van crear un marcador amb un compte enrere que anava descomptant els minuts i segons que faltaven perquè comparegués el president espanyol. Al rojo vivo va avançar l’emissió. També van col·locar a l’angle de la pantalla una petita fotografia de Pedro Sánchez amb el temps de descompte. La foto tenia una singularitat: era en blanc i negre, com si ja fos una figura del passat. Totes les cadenes mantenien un petit requadre amb la imatge exterior de la Moncloa per reforçar el sentiment d’impaciència social per descobrir què passaria.
Finalment va arribar l’hora. Els preliminars del discurs van incrementar l’expectativa. Era el clímax de cinc dies en què els mitjans han anat a remolc d’un relat emocional. Amb el misteri resolt, els tertulians de Susanna Griso es mostraven decebuts i enfadats. Marhuenda rondinava i el director d’El Mundo, Joaquín Manso, semblava indignat. Els seus laments van excitar el representant socialista de la taula, Chema Crespo: “¡Aguántate, Joaquín! ¡Que ya veo que te ha sentado fatal! ¡Ajo y agua!”, li anunciava exaltat. Queda claríssim que el cop d’efecte de Pedro Sánchez ha sigut molt útil per elevar el nivell polític.
