Josep Maria Mainat: "Tinc al cap fer una gira sol, explicant la meva història"

Quedem amb Josep Maria Mainat el 7 de juliol, tot just cinc dies abans de la mort de qui ha estat el seu company d'aventures, Toni Cruz. "Vols que afegeixi alguna cosa a l'entrevista?", li pregunto quan m'assabento de la notícia. Demana un moment per pensar, i commocionat per la pèrdua, acaba responent: "Millor no dir res". El dolor és més que comprensible, i és que les seves vides i les seves històries només es poden entendre entrellaçades. I comencen en un tren, el que compartien per anar de Canet a Barcelona quan eren dos adolescents. És en aquests trajectes que acaba naixent La Trinca, és de La Trinca que passen a la televisió, i és a partir de les aparicions televisives que creen Gestmusic, que acabaria sent un autèntic gegant de la producció audiovisual. Durant els anys 90 van ser el cervell d'alguns dels programes més exitosos de la història de la televisió, i de fet Cruz continuava a primera línia, liderant des de feia tres anys la transformació de Barça One. "Jo no vull fer més tele", afirma Mainat, que és productor, cantant i moltes coses més. Gran amant de la ciència, va escriure fa anys el llibre Ciència optimista (editorial Grijalbo) i es prepara per escriure precisament sobre ciència a l'ARA. S'estrena com a columnista amb la secció Les coses del Mainat, que es publicarà els caps de setmana al diari d'estiu, i ha estat també protagonista en els últims temps de la crònica negra per l'intent d'assassinat que va patir a mans de la seva exdona, Angela Dobrowolski.

T’he vist en forma al Canet Rock.

— M’agrada pujar a l’escenari, però faig una cosa curteta, eh? I vaig acabar cansat. 

Però veig que et cuides…

— Tant com puc, tot i que el cos va fent de les seves. Però entreno pràcticament cada dia, tres cops per setmana faig peses per cuidar la musculatura, que és el que més es debilita amb l’edat. 

Fas banys freds.

— Tinc una banyera petita a casa, hi posem aigua amb gel, a quinze graus (que és molt freda) i m’hi suco cinc o sis minuts. Això activa la circulació, genera dopamina. De fet, ho fan molts esportistes d’elit. 

Sempre t’has cuidat?

— Abans dels cinquanta no em cuidava gens. Fumava molt, menjava tot el que em donava la gana, no em movia. I a partir dels 45 vaig començar a patir atacs de gota, i vaig pensar que m’esperava una vellesa molt fotuda. Vaig deixar de fumar, no bec, no prenc drogues recreatives, menjo sa, faig exercici, intento caminar, i ja està. 

I la vida continua sent divertida?

— I tant que sí. Ho continua sent, malgrat que últimament he patit estrès amb els problemes familiars. I ara soc un pare solter amb fills de nou i tretze anys. 

Suposo que no entrava als plans…

— No, em vaig casar amb una noia jove, ella volia fills i no li importava l’edat. I em va fallar. 

Com estàs?

— Per mi està resolt. Ja es va fer el judici, es va acabar i ja està. 

No et continues preguntant com va poder passar el que va passar?

— He estat molts anys preguntant-me com és que ha estat possible. Però ara ja està, sé que van ser les drogues. Es va ajuntar amb gent indesitjable i el cervell se li va girar. I no en voldria parlar gaire. 

Com es fa per recuperar-se d'una cosa així?

— Jo tinc un esperit de recuperació bastant important. Tinc com compartiments al cervell i puc apartar-ho i no pensar-hi. Em concentro en el dia a dia i en l’esperança de futur. 

Què ajuda en aquest procés?

— La gent que m’envolta, els fills, que són meravellosos. I m’ajuda que tinc aquesta capacitat de no estressar-me. 

I als fills, què els dius?

— És un tema que no es comenta. 

També et deus cuidar i tenir energia per a ells, no? Perquè ells et necessiten.

— Exacte, em treuen energia i també me’n donen. Si no hi fossin, la meva vida seria més avorrida. Són fantàstics, treuen bones notes, són llestos, empàtics, m’estimen, i això també em va bé. 

Què us agrada fer junts?

— Aquesta setmana marxem a les illes gregues, en un d’aquells creuers horrorosos amb deu mil persones que ho fan tot a l’hora. I vindrà una cangur, també, perquè jo tinc moments que necessito anar a la cabina. Ja hi havia anat fa vint anys amb els meus fills grans. I és bonic veure la seva relació, som una bona família. El meu fill gran, que té cinquanta anys, i el meu fill petit, de nou, s'estimen amb bogeria.

I a tu, què t'interessa avui?

— Vaig estar molts anys treballant massa i me’n vaig cansar. Des que m’he retirat, el que vull és fer algun projecte de tant en tant. Amb el Toni Cruz vam anar a Amèrica a fer un programa de molt èxit que es deia L’artista, i aquí hem fet alguna cosa per TV3. Però ja li vaig dir al Toni: "Jo, si vols, t’ajudo una mica, però no vull fer més televisió. No vull anar amb una maleta com si fos un viatjant a veure si em compren el projecte".

I no et tempta ni una mica fer televisió?

— No, a mi m'agrada actuar. Si fos possible, faria alguna gira jo sol, potser explicaria la meva història, cantaria una mica. Ho tinc al cap. I el que faig molt és escriure.

I aquí un motiu important també de l'entrevista: escriuràs en aquest diari al suplement d'estiu.

— Sí, sobre ciència. Vaig escriure un llibre que es diu Ciència optimista, i ara estic preparant la segona part. I els articles de l'ARA aniran en la mateixa línia, o sigui, píndoles per entendre la ciència sense fotre rotllos. Vinc del món de l’espectacle i no sé fer res que no sigui entretingut.

No faré gaires espòilers. Però n'he vist un en què parles del teu vàter.

— Tinc un vàter molt maco, intel·ligent i que fa les coses sol. Bé, totes menys una que has de fer tu. Però quan entres, la tapa s’aixeca, s’encenen uns llums, surt una aigua que desinfecta, la tapa a l’hivern està calenta, i quan acabes surten uns fluxos a pressió dirigits que et netegen, i un assecador que t'eixuga. Però em va servir per parlar, sobretot, dels milions de persones que han de defecar a l’aire lliure, la gent sense aigua corrent o amb aigua contaminada i les morts que això provoca. I noto sentiment de culpa i remordiment. Això s’ha d’arreglar. D’aquí a deu anys hi ha d’haver sanitaris per a tothom. 

En un altre parles del risc dels asteroides.

— És un tema que, per sort, s'estan prenent seriosament. Ja ho va dir el Neil deGrasse Tyson, astrofísic i divulgador: "Si tenim capacitat de desviar un asteroide i no ho fem, serem la riota dels àliens de la galàxia". 

Una cosa bona de la ciència és que ens dona bones notícies.

— Fa poc es va fer una enquesta que concloïa que a diversos països d’Europa la gent pensa que fa cinquanta anys les coses anaven millor. I una merda! Tot és millor, encara que les bones notícies no abundin als telenotícies. Hi ha menys fam, més esperança de vida, més dones a la universitat. I els avenços en ciència i tecnologia... o sigui, anem cap al món de l'abundància. El que hem de fer ara és aguantar els pròxims deu anys amb un bon estat de salut, perquè la medicina canviarà radicalment i la majoria de malalties es podran curar o pal·liar.

Dius que tens tota la intenció d’arribar als 120 anys.

— I ja sabem el que funciona: menjar bé, moure’s, donar reptes al cervell, una bona vida social, el sexe també és molt convenient. I dormir bé. Si quan arribi això que farà que envellim menys estic bé de salut, potser podrem donar-li la volta i en comptes d’envellir, rejovenirem. 

Tot això no demostra que tenim bàsicament molta por de la mort?

— Sí, jo no en tinc ganes. Morir-se és una merda. Però m’importa més envellir, la decrepitud. Jo ja ho he deixat molt clar: en el moment que deixi de conèixer els meus fills i no sàpiga el que he fet, deixeu-me estar, no vull ser un vegetal que no sap qui és. 

Saps el que és l’èxit. ¿És difícil no perdre el cap quan les coses van bé i guanyes diners?

— No guanyo tant com la gent es pensa. Però sí, m’he guanyat bé la vida i ho he fet treballant, en comparació a les fortunes catalanes. Però vaig tenir sort i també hi vaig posar esforç, i vam fer dos programes que van arrasar, com Operación Triunfo i Crónicas Marcianas. I això va fer que quan em vaig retirar vaig poder vendre l'empresa molt bé. Però mai m'ha pujat al cap, sempre he sigut molt normal.

Vaig estar molt enganxada a la primera edició d’'Operación triunfo'. Per què va funcionar tant?

— No ho sé. És una cosa que nosaltres tampoc enteníem. Una cosa és que un programa agradi molt, i una altra és que Espanya sencera es torni boja. Hi havia cent fans cada dia davant les oficines de l'empresa per si apareixia algun concursant.

I creus que 'Crónicas Marcianas' seria possible, avui?

— Amb aquell rollo potser no, perquè en aquell moment Telecinco va donar molta llibertat, i el Xavier Sardà i el meu germà Joan Ramon –que era l’ànima del programa– podien fer cada dia una superfesta. Era tot en directe, amb el risc que la cosa es desmaï. Jo, de fet, de vegades ho mirava i pensava: "Ai si poguéssim editar aquest trosset!" Però hi va haver molta llibertat. El Sardà moltes vegades començava el programa dient “no a la guerra”.

Et preocupa que torni un govern del PP?

— Seria bastant desastrós, perquè l'única forma amb què poden governar és amb l’extrema dreta. I aquests són molt perillosos, ja s’ha vist als llocs on han governat. Contra la llibertat, la llengua, els dissidents, els gais. L’extrema dreta, si té poder, és una merda. En alguns llocs d’Europa ha passat que hi hagi un pacte de partits com el PP i el PSOE, però aquí són dos blocs molt polaritzats. O sigui que m’estimo més que guanyin els socialistes a Espanya. 

Algun partit que t'interessi?

— En les últimes eleccions que va haver-hi vaig tenir dos sobres, de dues opcions diferents. Els vaig remenar i li vaig dir al meu fill: tira’n un. O sigui que no sé què vaig votar. Cap de les dues m’agradava del tot, i cap de les dues em repugna del tot. Però crec que s'ha de votar, perquè, si no, regales un vot als que segur que et repugnen.

Algunes preguntes ràpides per tancar. Un moment televisiu a la teva vida.

— El dia que van matar Ernest Lluch. Va passar una hora abans de començar Crónicas Marcianas. Vam fer un programa en directe amb un equip d'entreteniment més els equips informatius. I va resultar que a TV3 el Buenafuente, pobret, anava gravat i mentre nosaltres fèiem un especial de tres hores ells tenien un programa sobre humor. Terrible.

Què és l'èxit?

— L'èxit és fer allò que t'agrada, que allò que t'agrada agradi als altres i que no ho hagis de fer amb una intensitat superior als teus esforços, per seguir sent feliç. I la felicitat és bàsica. Jo el primer que vull és la felicitat.

I com es fa per ser feliç?

— A mi m'han passat moltes coses a la vida. S'han mort els dos pares, va morir un germà de càncer, i m’ho vaig passar molt malament, vaig estar estirat al llit fins que vaig dir: no pot ser. Vaig aixecar-me i vaig seguir. Crec que l'esperança és la virtut fonamental.

I quan mires el món, què et preocupa i què t'il·lusiona?

— Em preocupa que els joves no saben què és una dictadura i un país sense llibertat, i ara els pot semblar revolucionari segons què. Em preocupa el xèrif que governa als Estats Units, que està boig i és capaç de llançar una bomba atòmica. Em preocupen també Netanyahu i Putin, tant de bo es morin. Es diu que la humanitat avança funeral a funeral. Bé, no desitjo la mort a ningú, però sí que els joves no perdin l'esperança, que és el més important. I m'il·lusiona justament que hi ha una caterva de joves que representen tot el contrari d'això, i lluiten, estudien i s'organitzen per anar endavant.