Què carai són aquestes bossetes?
Diumenge al vespre el 30 minuts aprofundia en El nou tabaquisme sobre les maneres d’induir al consum de nicotina evitant l’acte tradicional de fumar, cada vegada més restringit. Endinsar-nos en el gran vici mundial per excel·lència és acostar-nos a l’esperpent. Perquè aquesta addicció sempre ha tingut la capacitat de normalitzar-se. Que recuperessin les imatges d’arxiu, del 1988, d’un mestre d’una escola sorprès i una mica molest perquè no es podia fumar al pati és la síntesi perfecta de la resistència a considerar-ho un mal hàbit. Veure ara imatges de la gent fumant en instituts, avions, restaurants o oficines i que prohibir-ho impliqués polèmica i hores de debats en els mitjans de comunicació resulta xocant.
Precisament per això és fàcil intuir que moltes de les imatges que vam veure en aquest 30 minuts provocaran perplexitat en el futur. És el cas de les petites bossetes de nicotina que es col·loquen a la geniva, absolutament popularitzades a Suècia. Magnífic el pla detall d’una vorera d’Estocolm on es veia el terra ple d’aquests apòsits que llencen els addictes quan se n’ha exhaurit l’efecte. La imatge confirmava, de passada, com l’incivisme dels fumadors embrutant els carrers es perpetua sigui quin sigui el producte de consum.
El reportatge recollia múltiples testimonis d’adolescents menors d’edat de qui es preservava l’anonimat. Però potser hi havia més detalls que calia difuminar de la pantalla, perquè algunes seqüències gairebé servien de promoció. Veient el 30 minuts era obvi que una de les noves estratègies de venda té a veure amb l'embalatge dels productes. Els recanvis de les cigarretes electròniques, els vapejadors i altres sistemes per xuclar substàncies i, per descomptat, les capsetes de les bossetes de nicotina busquen aquesta imatge associada a la llaminadura, a l’ordre i a la coloraina. Tot i que els comerços de vapejadors tenen una ambientació de taverna inquietant, vam descobrir espais de venda amb disseny acurat i minimalista que remeten a l’estètica neta, moderna i asèptica de les botigues Apple. Només calia veure la boutique de Philip Morris a Barcelona amb el seu responsable de vendes parlant de les propietats del seu producte. El reportatge també permetia comprovar la nova política de comunicació de Philip Morris. Si durant dècades la companyia tabaquera era un ens silenciós i hermètic, ara apareixia el director científic de l’empresa parlant davant de la càmera amb un discurs que gairebé semblava anar a favor de la salut del consumidor. Una magnífica política de fingida transparència, amb intencions sibil·lines a l’hora d’informar. Un altre cas era el del suec que està intentant expandir el seu negoci de les bossetes de nicotina a Barcelona després d’haver obert un portal de venda online, que també ens ensenyaven. Potser hauria sigut convenient esborrar la marca, perquè el reportatge que havia de denunciar les noves formes de tabaquisme provocava en alguns moments un efecte invers: un anunci que oferia un ventall de possibilitats i noms de producte.