El cas Errejón i els judicis paral·lels
Dilluns a la tarda, mentre Trump prenia possessió del seu càrrec, a Telecinco, Ana Rosa Quintana preferia centrar l’atenció en el cas d’Íñigo Errejón i la seva declaració en el judici. Per abordar-ho van muntar una mena de judici paral·lel al plató. Feia estona que ho anunciaven en un requadre de la pantalla per atrapar l’audiència. “Elisa Mouliaá verá en directo la versión de Errejón ¿Cómo reaccionarà?”. Convidaven la denunciant perquè veiés com el seu agressor s’havia justificat davant del jutge i construïen expectatives sobre com afrontaria ella aquesta situació davant dels espectadors. Quintana la presentava a la resta de companys de taula: “Nos acompaña Elisa, va responder en directo a esa declaración”. És a dir, el programa construïa la seva pròpia estrada on fer intervenir les parts implicades i la resta de tertulians actuar com un jurat popular i establir un veredicte.
Mouliaá es va asseure amb la resta de col·laboradors i es van posar a observar les declaracions d’Errejón davant del jutge. Escoltàvem les preguntes que li feia i com ell donava la seva versió dels fets. Mentrestant, la càmera mostrava el rostre de la convidada, que anava fent expressions de desaprovació i malestar davant les respostes del polític. Val a dir que ni la presentadora ni la resta de tertulians van qüestionar en cap moment la víctima, tot i que en aquest cas no ho podem atribuir a una millora dels protocols mediàtics sinó a interessos partidistes de fons. Malauradament, a l’hora de valorar casos d’assetjament, sovint hi ha biaixos ideològics i conveniències polítiques que predeterminen el posicionament informatiu.
La televisió està proporcionant molts exemples, i aquest n’és un, de la confusió entre la necessària divulgació sobre la violència masclista i l’espectacle morbós. Mouliaá es va exposar en aquell programa a una situació que, a l’hora de la veritat, va semblar superar-la i incomodar-la. Quintana, escoltant les preguntes del jutge a Errejón, volia saber detalls que necessitava complementar a través de la víctima, com “si se sacó el pene o no se sacó el pene”. Dilluns feien això, però qualsevol altre dia, amb qualsevol altre cas, poden intercanviar els rols i tenir assegut a l’acusat defensant-se dels arguments de la víctima.
Una cosa és informar d’aquests judicis, interessar-se per les versions i comptar amb el punt de vista d’expertes en violència masclista i abusos de poder que puguin oferir context a aquestes notícies. I l’altra molt diferent, organitzar els judicis paral·lels en directe, fins i tot amb la víctima present. Prou complex és, en un judici, aportar proves i testimonis, desenvolupar una defensa, afrontar emocionalment el tràngol i reviure’l, perquè els mitjans s’apropiïn del rol dels tribunals. Cal reflexionar sobre si s’està divulgant o s’està simplificant aquests tipus de delictes i convertint-los en un simple debat popular. Aquest tipus d’espectacle són els que acaben dissuadint les víctimes de denunciar els abusos que han patit.