'Zona Franca' és la polla
Dilluns a la nit arrencava Zona Franca amb tan poca confiança de TV3 que el va col·locar darrere d’una repetició d’El foraster i passades les dotze de la nit. La cadena ens ha venut un late night trencador presentat per un home de més de quaranta anys obsessionat amb els penis. D’això se’n diu innovar. Joel Díaz, que va iniciar la seva trajectòria mediàtica insultant i menyspreant personatges populars a les xarxes socials, arrencava el programa planyent-se de les crítiques rebudes a través de Twitter. Entre que va trepitjar el plató i es va lamentar de les piulades van passar cinquanta-quatre segons. L’èxit debilita.
El relat humorístic de “la bèstia” de TV3 es basa en: 1. Renegar (puta, collons, follar, cabron, subnormal i polla en els primers deu minuts). 2. Emparar-se en la crítica preventiva. 3. Admirar-se del triomf d’haver aconseguit un programa a TV3 per incrementar l’èpica del bergant. 4. Lamentar el baix pressupost i queixar-se del sou. 5. La provocació fàcil, com eixugar-se el cul amb el llibre d’estil. 6. L’egocentrisme, i 7. Anticipar que estan a punt de dir alguna cosa irreverent que serà motiu d’acomiadament per predisposar l’espectador a l’escàndol.
Com a clímax del monòleg van ensenyar una polla de plàstic. Ui, que fort. Una al·legoria del fal·locentrisme que regna a Zona Franca. Després d’un cop de tita a la cara, Díaz parlava amb el públic de la grada mentre acariciava el penis de plàstic amb el polze. El clàssic onanisme masculí per calmar els nervis. Que continués el programa amb la bragueta oberta també va ser simbòlic. I no va ser l’únic que va sortir amb la cremallera abaixada. Díaz anava amunt i avall obeint l’orellera, la realització era lenta i la mala gestió del temps va provocar comiats abruptes. La pràctica segur que ho millora. Potser aleshores gosaran posar els crèdits finals amb els noms de l’equip.
Joel Díaz i el seu col·laborador Manel Vidal es van saludar a l’estil dels mascles alfa. Si el presentador va fer tot el monòleg parlant d’ell mateix, Vidal va fer una secció on va dir divuit vegades el pronom jo en només vuit minuts i mig. Fora del context de La sotana, quan no es riuen les gràcies entre ells, les ínfules retòriques queden en tonteria buida. La tele és més traïdora i deixa al descobert les fragilitats humorístiques.
La jugada mestra és la banda musical íntegrament femenina. La tapadora perfecta per mantenir el biaix androcèntric excusant-se amb les dones que fan de comparsa.
En l’entrevista, el Joel Díaz sense editar no és tan ocurrent. Era millor la seva versió enllaunada de l’APM?. A Carlos Cuevas i Miki Esparbé els va preguntar amb to morbós si havien tingut mai una relació homosexual, com si fos pecat o clandestí. Cuevas es va negar a respondre. I la bèstia va acotar el cap. Això sí, el presentador va convertir la seva hipersudoració nerviosa en una reivindicació social.
El més espavilat va ser un noi del públic que va assistir al programa amb una samarreta amb propaganda a l’esquena d’una fusteria. Constants anuncis gratis en directe i en primer terme a la televisió pública del país. La prova que per tenir enginy no cal posar-hi sempre la titola.
