Cinquanta anys després, el carrer encara és de Fraga

Hi ha debat sobre si Fraga va dir realment la frase “El carrer és meu”, que el va perseguir fins a la tomba, passant per la cançó de La Trinca. Ramón Tamames assegurava que l’hi havia dit a ell, quan l’any 1976 volia muntar una manifestació de l’1 de Maig davant del ministeri de Treball i l’aleshores vicepresident li va trucar per recordar-li que estava prohibida. “El carrer és de tots”, li va etzibar Tamames. “El carrer és meu”, diu que li va replicar Fraga, que en canvi ho va negar i atribuïa la resposta a un director de la Guàrdia Civil. Coses dels demócratas de toda la vida. Sigui certa o apòcrifa, el PP polític i mediàtic fa dècades que actua com si efectivament la via pública fos de la seva propietat, especialment si és diumenge i a la Moncloa governen els altres.

Aquest divendres els diaris de la dreta deixen de banda l’àrdua tasca de donar notícies i convoquen sense dissimular gaire a la manifestació de diumenge, amb titulars com “Feijóo crida a «omplir els carrers» a l’«espera de les urnes»” (Abc) o “Feijóo decideix liderar el carrer contra la «màfia» de Sánchez” (El Mundo). Fa gràcia, perquè quan és l’esquerra qui organitza una marxa les formulacions solen incloure verbs com “agita”, “instrumentalitza”, es parla de “bany de masses messiànic” i altres fórmules de connotacions similars. Si ho fa la dreta, en canvi, forma part de l’ordre natural de les coses i es parla de lideratge i d’omplir els carrers com a deure cívic des de mitjans on el bon periodisme es barreja amb d'altre de trinxeraire i maniqueu, proper als tabloides britànics en mètodes i intenció. Cap dels diaris censura Feijóo pel seu ús de la paraula màfia, mentre que quan Podem parlava de casta tot eren burles i amonestacions. En fi, si el control del carrer es feia amb els grisos als anys setanta, ara s’intenta fer amb els grocs: qui diu que el món no evoluciona?