La clau de judo per estigmatitzar un col·lectiu

El mitjà Quillette publica una peça que se centra en els autors de tirotejos als Estats Units que s’identifiquen com a transgèneres. I afirma que "la llista de criminals violents que s’imaginen que han «nascut en el cos equivocat» està creixent". El reportatge llista cinc casos, però no ens diu de quants veníem i, sobretot, no dona el context necessari per saber si hi ha més assassins que s'identifiquen com a transsexuals perquè en general hi ha més persones que s'hi declaren. L'estigmatització que busca el mitjà és evident. "No cal dir que si un assassí, o assassí en grau de temptativa, s'identifica com a trans això no vol dir necessàriament que la seva identitat estigui connectada amb el seu mòbil criminal". Bé, no només sí que cal dir-ho, sinó que bàsicament això invalida tota la peça. Si realment no hi ha lligam, no existeixen els assassins trans com a col·lectiu i, per tant, l'article és tan estèril com parlar dels assassins que calcen un 41, són taure ascendent escorpí o mengen pizza amb pinya.

Aquest mitjà, bastió del neoconservadorisme, afirma que les persones amb disfòria de gènere són fins a cinc cops més susceptibles de patir algun trastorn mental: és la clau de judo que fan servir per deixar surant en l'aire la idea que aquestes persones són més proclius a carregar-se algú. El primer cas que exposen és el d'algú que a les seves armes hi tenia eslògans com "Que cremi Israel" o "Sis milions no van ser suficients": ves que això no sigui més indicatiu del seu caràcter. Posar en primer pla la identitat de gènere i agafar mitja dotzena de casos per lligar transsexualitat i homicidis no és desafiar la correcció política sinó estigmatitzar un col·lectiu. I tractar aquestes persones de malaltes. No estem lluny de tornar a demanar teràpies de reconversió per fer-los encaixar en el motlle, encara que sigui a cops de mall.