De quan era corresponsal d’‘El Mundo’

A mitjans dels noranta vaig ser fugaçment corresponsal d’El Mundo. Aleshores vivia a Vic i les opcions de col·locar temes eren francament escasses. Però el diari mantenia una redacció a Catalunya potent –en el local que va acabar ocupant l’ARA, abans de venir al Raval– que encara no havia patit les destralades de la crisi. Una de les poques vies per publicar era parlar del desplegament dels Mossos d’Esquadra a Osona. El cos començava a assumir competències de policia judicial i això, esclar, feia remugar els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. He de dir que no recordo que em toquessin mai una informació –no sé si ara passaria el mateix– tot i que el tractament editorial del diari als espais d’opinió era inequívocament crític amb la retirada (progressiva i parcial) de les forces espanyoles de seguretat. Devia ser l’any 1995 o 1996. I, com si fos una magdalena proustiana, aquest record de quan tot just inaugurava la vintena m’ha colpejat la memòria en llegir el titular d’aquest dilluns: “Estan deixant morir la Policia i la Guàrdia Civil a Catalunya”. Correspon a una cita no identificada, que s’atribueix a un genèric “sindicats policials”.

És exactament el mateix lament de fa trenta anys, quan encara pagàvem en pessetes, Pierce Brosnan feia de James Bond per primer cop i Prosinecki jugava al Barça. El món s’ha mogut enormement, hem superat una pandèmia, cinc pel·lícules de Torrente i l’efímera però embafadora invasió de botigues de frozen youghurt. El món està irreconeixible, però hi ha una cosa immutable: els policies espanyols es queixen de Catalunya i El Mundo és allà, a peu del canó, recollint els planys i col·locant-los en portada. És probable que el 2055 jo ja no hi sigui, però si algú encara fa aquesta columna i pot mirar si segueixen amb la mateixa matraca, mira, ja té l’article fet.