La credibilitat de Clarissa Ward
Aquestes últimes setmanes s’han viralitzat els reportatges per a la CNN de la seva corresponsal Clarissa Ward. Les seves cròniques en uns dies històrics que ella ha explicat des de primera línia són un exemple informatiu que la convertiran en un referent periodístic. Ward, de 41 anys i llicenciada per la Universitat de Yale, té una llarga trajectòria en el periodisme internacional: Moscou, el Líban, l’Iraq, Síria... No treballa en solitari. Les seves connexions compten amb la participació d’un equip format per nou o deu persones entre guardaespatlles, fixers, conductors, càmeres i productors. A alguns se’ls veu treballar al costat de Ward en les cròniques. Divendres la periodista ja va ser evacuada de l’Afganistan i ha viatjat fins a Londres, on viu amb la seva família. Té dos nens de tres i un any. A les cròniques que l’any 2018 va enviar des del Iemen i Bangladesh s’apreciava clarament el seu avançat estat de gestació.
En el context caòtic i perillós de Kabul, el que crida l’atenció d’una manera més òbvia és el fet que sigui una dona en un conflicte on aquesta condició és un risc afegit. També que Ward s’ajusti físicament a un estereotip que les televisions nord-americanes han associat tradicionalment a les presentadores que fan de complement secundari als grans anchormen de la televisió. Ella ha trencat aquesta imatge amb un rol protagonista, proactiu i valent. Però Ward ha trencat més convencions. En un clima bèl·lic, interactuant amb homes armats i amb el so de fons de múltiples trets, no s’ha posat armilla ni casc, com solen fer alguns reporters. Duia un micròfon de corbata i les mans li quedaven lliures per expressar-se amb naturalitat, assenyalar espais i moure’s. Explicava en comptes de recitar. Un pla obert on ella sovint demanava al càmera que mostrés un indret concret. Ha interactuat amb normalitat amb allò que succeïa al seu voltant: parlava amb els homes que s’amuntegaven al seu voltant. No eren allà per observar-la per caprici. Com vam veure en directe, volien demanar-li consell o ajuda per sortir del país tot ensenyant-li la documentació.
En un directe amb la CNN, de vuit minuts de durada -un temps que els informatius ja no cedeixen mai als seus corresponsals-, John Berman li deia des del plató: “Quan necessitis o creguis convenient tallar la connexió per la teva seguretat, fes-ho. Però amb això que ens explicaves ara estem veient una clara desconnexió entre el que estan dient els Estats Units i el que està passant al teu voltant”. I Ward explicava com tot d’afganesos amb la green card dels Estats Units no podien accedir a l’aeroport de Kabul per abandonar el país. Ward decidia quan s’acabava el reportatge o la connexió. La periodista no era provocadora en el relat ni temerària. Sovint tenia ensurts amb el so dels trets o justificava el fet de no girar la càmera a un punt concret per prudència. Però el que més s’ha agraït del tarannà informatiu de Ward, més enllà de la claredat i la concisió, és la seva serenitat explicativa, l’absència d’un to carregat d’ansietat. I això ha determinat la seva autoritat periodística i la seva credibilitat.
