Creuen que és confessió (però són ells els assenyalats)

Si Espanya s’apliqués a la cerca de petroli amb la mateixa tenacitat que intenta buscar maneres de penjar l’etiqueta de terrorisme al Procés, avui la pell de brau seuria a la vellutada cadira presidencial de l’OPEP. Jutges, polítics i periodistes van rascant amb la cullereta a veure si troben finalment la veta que els permeti encolomar l’etiqueta terrible a aquells anys d’horror i plom que va ser l’1-O, amb tota aquella corrua de morts que, l’un darrere l’altre, sumaven zero. L’Abc ho intenta amb aquesta portada: “Els CDR que seran amnistiats: «Si m’enxampen em posaran terrorisme i banda organitzada»”. Intenten que sigui una mena de matussera autoinculpació, però en realitat la cita no deixa d’evidenciar una veritat incòmoda: que l’Estat estava disposat a estrafer els tipus penals i interpretar amb màniga més ampla que Demis Roussos per escarmentar judicialment l’independentisme que la política no va saber entomar. Perquè l’autor de la cita no diu que es consideri terrorista, ans al contrari, diu que l’hi consideraran. Bé, almenys aquest tipus de (falses) confessions a través de la premsa amiga suposen una certa evolució des dels temps en què els detinguts patien estranys accidents o saltaven espontàniament per la finestra.

El Mundo se sumava a la festa amb “Un agent ferit pel ‘terrorisme’ de Tsunami: «Volien matar un policia»”. És un testimoni amb el mateix crèdit que Bernie Madoff a partir del 2009. I a El Confidencial Ayuso clamava des del titular que durant el Procés es van cometre “actes de terrorisme”, sense cap mena d’autoritat jurídica que l’avali. La sensació és que es parla més de terrorisme ara que fa cinc anys, perquè ara cal bastir la fantasia mediàtica d’una violència que existeix només en les testes febrils dels jutges i els seus escrivents.