Francesc Mauri: “Dels 13 als 18 anys vaig perdre el nord absolutament”

BarcelonaÉs el presentador del temps més veterà de la Corporació, a punt de complir quatre dècades de servei. Aprofitem l’imminent aniversari per tenir una conversa reposada amb Francesc Mauri sobre la seva trajectòria personal i professional. La seva cantarella característica l’acompanya també fora de càmera, on s’esplaia amb les respostes, diria que feliç de poder parlar sense la tenalla del temps que dicta el format breu de les previsions.

Aquest juliol farà 40 anys que vas entrar a la Corporació. Tens la sensació de tenir ja la feina feta?

— No, malgrat el desgast, que hi és en tots els sentits, físic i mental, el meu cap continua funcionant. Però sí que soc conscient que la generació que puja en molts casos està més ben preparada que en el meu cas.

Què recordes d’aquell juliol del 85?

— La primera persona de qui em posava davant era el Mikimoto, a l’estudi 1 de Catalunya Ràdio. Esclar, el cor m'explotava. Jo hi anava a fer una suplència d'estiu de l’Alfred Rodríguez Picó, el meu mestre, i recordo saludar a l'entrar a l'estudi l'Àngels Barceló, o el Jordi Llompart, o el Carles Cuní i, també, el cor m’explotava. De fet, el cap de programes de Catalunya Ràdio, un cert senyor anomenat Josep Cuní, em va fer la broma dient-me que hauria de pagar alguna cosa pel fet de poder-me formar aquí. I jo li vaig dir que no patís, que faria la suplència igualment. Es va posar a riure: “Home, com has de pagar tu per venir?” I res, vaig estar tres o quatre estius sense vacances, fent aquestes substitucions, i entremig vaig fer el servei militar, que m’ho va trencar tot.

Em consta que va ser una mili atípica.

— Em va tocar una companyia d'escaladors i esquiadors. Arribo allà, amb els meus 21 anys acabats de fer, i em trobo gent amb boina verda d’un cos una mica canyer. Molta gent anava vestida com Rambo i de seguida t’acolloneixes perquè veus que allò no és una caserna normal. Malgrat això, recordo una mili no excessivament agressiva, on es respectava la gent en funció de si se’n sortia amb alguns exercicis complicats, com ara saltar de camions en marxa.

Tu això ho has après a fer?

— Sí, sí. Saltava bé, jo. Saltar d’un camió en marxa a 25 quilòmetres per hora acolloneix molt. Havies de córrer amb el Cetme ben separat del cos agafat amb les dues mans, perquè si no has corregut prou o el portes massa a prop te’l menjaves, i més d’un s’havia lesionat. Però això va ser només durant la instrucció, després em van posar a servei: com que teníem un bar a casa, vaig dir que sabia fer de cambrer. Que la prova era fer anar una cafetera, imagina't tu quin nivell. I així vaig passar a servir al bar d’oficials.

Devia ser un pou d’anècdotes castrenses.

— En podria haver escrit un llibre, sí. Entre un 60 i un 70% de la gent era absolutament normal, sense cap cosa cridanera. Però hi havia un 30% de gent molt passada de voltes, en molts sentits. I hi havia embolics de dones a dojo, i també d’homes, aquests últims coneguts per tothom però absolutament assimilats de manera discreta. Un dia, per exemple, un tinent que havia trencat amb el sergent de la banda i que era un químic de Saragossa, em va començar a dir que ell a la vida ja havia fet prou i que volia deixar aquest món. Esclar, tots sabíem que això li venia de la història amb el sergent. I, en un moment donat, em planta sobre la barra la Stark, que era un pistolot que portaven els oficials llavors, i l'hi va posar el carregador. Em vaig acollonir i vaig anar a buscar el suboficial de guàrdia. La cosa, per sort, no va anar a més.

Suposo que ets conscient que projectes una imatge de persona endreçada i aplicada. Però vas repetir segon de BUP. Com era el Mauri estudiant?

— Fins a vuitè de bàsica tot va anar molt bé. Però dels 13 als 18 anys vaig perdre el nord absolutament. Jo soc una persona despistada. Tècnicament en podríem dir amb dèficit d’atenció. Al trobar-me en aquesta feina s'ha anat conduint, però aleshores vaig perdre el nord. No amb addiccions ni coses semblants, però tenia molt poc interès pels estudis, excepte les assignatures relacionades amb l’entorn, la geografia i la natura.

Ha canviat la manera d’explicar el temps, en aquests quaranta anys?

— I tant. Veníem de la meteorologia dels presentadors de Televisió Espanyola: Mariano Medina, Fernando Medina, Pilar Sanjurjo, Manuel Toharia i Eugenio Martín Rubio. Cadascú amb la seva manera de ser, però en general tot molt gris, molt pla, molt del règim. TV3, en el seu moment, innova, i adopta la figura de l'home del temps anglosaxó, més potent i amb personalitat. I arriben l'Antoni Castejón o l'Alfred Rodríguez Picó, que, de manera pedagògica, t'ho feien entendre més tot plegat i feien participar la persona que hi havia a l'altra banda. I ho aconseguies gràcies a la proximitat, que et permetia connectar directament amb la població.

¿Diries que a Catalunya hi ha un interès especial pel temps, gràcies a aquesta tasca de TV3?

— Segur, segur. És que TV3, tant en aquells moments com ara, continua sent una columna vertebral del país. Estem dins d'un país en què els mitjans de comunicació en català, i més ara en la darrera etapa amb la globalització, sempre, sempre, sempre han estat minoria. I ara encara més, respecte als mitjans en llengua castellana. Per tant, aquesta columna no la podem perdre en cap moment.

Tu, que tens mirada llarga, com ara fer vaticinis per al 2050 en matèria de zero emissions, ¿d'aquí 25 anys creus que tindrem TV3?

— Sí, n'estic convençut. Però no serà igual, això és evident. Si volem continuar sent país, la ràdio i televisió en català ha de seguir existint, encara que sigui molt digital i molt poc generalista, o gens generalista.

Per tant, no la veus prou amenaçada.

— Aviam, quan has vist en els anys del Procés segons quines coses... I quan veus la globalització del món, i constates que a les xarxes i en depèn quins llocs hi ha missatges que de manera compulsiva i automàtica desprenen odi... Bé, l'afirmació que el 2050 les coses seran d'una determinada manera jo no m'atreveixo a fer-la. Però el meu esperit de veure el got mig ple em diu que sí, que si aquest país vol continuar sent país, ens necessita. És com l'ARA, El Punt i la premsa en la nostra llengua, o la ràdio. Som minoritaris i per tant necessitem aquestes columnes vertebrals. Per això crec que l’aposta digital del 3Cat, a vegades discutida, i amb encerts i errors, al final està bé, perquè si et quedes al sofà i no fas res... doncs no aconseguiràs res.

Un 12% dels cotxes matriculats a Espanya són elèctrics o híbrids, i em diuen que entre el personal de TV3 el percentatge és molt més gran, gràcies a cert apostolat.

— Sí, soc evangelitzador de la casa. Fa uns deu anys vaig apostar per això, i aleshores era un pioner, perquè les autonomies eren de poc més de 100 quilòmetres, i jo, que depèn de l’any faig entre 30.000 i 40.000 quilòmetres, més d’un cop havia arribat a destí patint, amb un 1% de bateria.

I com va la feina pastoral?

— A Espanya en general, i a Catalunya en particular, una part de l'economia ve d'aquestes fàbriques de cotxes de combustió i, per tant, hem tingut uns anys de resistència del sector de l’automoció, la qual cosa ha comportat un estira-i-arronsa amb les autoritats. Esclar, ara arriben les presses perquè ja estem a menys de deu anys de la prohibició absoluta dels motors de combustió. Si no ens posem ara ràpidament les piles, continuarem fabricant i venent uns automòbils que en molts llocs del planeta ja es comencen a veure com a obsolets.

Com veus el cas català?

— A Catalunya som uns desgraciats, energèticament parlant, amb els fòssils. Però som uns privilegiats amb les renovables, o ho hauríem de ser. A partir d’aquí, sorprèn per exemple que a Etiòpia es venguin més elèctrics que a casa nostra. D’on ve? Sabem que no és un país d'una gran riquesa, al contrari, però la Xina està posant tots els tentacles a l'Àfrica com a continent verge. És una segona colonització, però no d'esclaus ni de mà d'obra, sinó comercial. Aleshores, a partir d'aquí, el govern etíop veu que pot fer moltes coses si funciona amb electricitat, i per això l’any passat va prohibir la importació de cotxes de combustió. Estan fent la jugada mestra que hauríem de fer nosaltres. Perquè la humanitat no té cap altra tecnologia per funcionar, energèticament parlant, que no sigui l'electricitat.

Si haguessis d'establir tres prioritats per a Catalunya en matèria de medi ambient, quines serien?

— Hòstia... no m’ho havien preguntat mai així, frontalment. [Rumia.] A veure, la primera, electrificació total de tots els àmbits de l'economia, cosa que ens donaria una oportunitat d'economia verda bestial. La segona seria la política del sector primari i tot el que és alimentació: agricultura, ramaderia, pesca... i boscos, perquè aleshores aquí hi podem posar l’aigua. Perquè no tindrem futur si continuem depenent de l'estranger per a l’alimentació. I la tercera seria que si aconseguim tot això podem ser un país en què l'educació sigui 100% gratuïta, en què la sanitat sigui més puntera, i l'atenció primària tingui els recursos necessaris i els metges cobrin el que han de cobrar, i molts ciutadans d'aquest país cobrin també el que han de cobrar.

Tens un esquema molt articulat i les idees clares. T'han temptat mai, políticament?

— M'havien temptat municipalment quan jo vivia a Cerdanyola, als anys 90. Res, només alguna insinuació. Però no, no m'hi veig, de cap manera. El dia que em jubili ja veuré què faré i si em dedicaré a la vida contemplativa, que m'imagino que no. Malgrat que intento liderar coses, no em veuràs fent alguna cosa en la qual no estic bé o no hi crec.

Però si un partit s'acomodés en el que creus...

— No deixaria la feina que estic fent per anar a un partit, o anar a la política. Ara, quan estigui jubilat, és que no ho sé...

No sé com es va viure que un company del departament, com Tomàs Molina, sí que fes aquest pas. En aquell moment es va discutir si això comprometia la línia editorial de la casa.

— Tot i que ja feia un temps que s'insinuava i sabíem coses, ho vaig rebre amb sorpresa i amb respecte. A partir d'aquí, ell farà el seu camí, nosaltres farem el nostre camí, i tan amics com sempre.

En tot cas, et semblaria bé que ell tornés a fer pantalla, un cop ja ha acabat aquesta etapa?

— Hosti, no tinc un criteri clar en aquest sentit. Hi ha coses a favor, hi ha coses en contra: és d'aquelles balances que un sí o un no rotund és difícil de posar-lo.

Del temps tothom n’opina, així que volia enfrontar-te a alguns dels clixés que es repeteixen, perquè em diguis fins a quin punt són fonamentats o una rucada. Per exemple: ja no hi ha primaveres.

— Bé, tèrmicament és bastant veritat. Comencem a tenir unes primaveres i unes tardors amb unes temperatures mitjanes altíssimes.

Cada estiu és pitjor que l'anterior.

— Això no necessàriament. El 2022-23 va ser així, però el 2024 va afluixar. Ara bé, sí que és veritat que si obrim el focus estem en els anys més càlids de la història de tota la humanitat.

Un altre. Amb això de les sequeres no cal preocupar-se: tard o d'hora acaba plovent i, de fet, massa i tot.

— En la segona part hi estic d'acord: tard o d'hora acaba plovent, fins i tot molt. Els nostres pantans, com que no són gaire grans, amb unes llevantades concretes i quirúrgiques se'ns omplen de cop. Jo he viscut tres sequeres professionalment, la del 1989-90, la del 2007-08 i aquesta. I la manera de sortir-ne sempre ha sigut la mateixa: temporals quirúrgics, perquè la irregularitat és la manera de funcionar a la Mediterrània.

En la primera part, en canvi, hi deus discrepar.

— Esclar. Si el 2050 li assignem a Barcelona la temperatura mitjana de Màlaga i a Lleida la temperatura de Sevilla, llevat dels tres mesos d’hivern, què farem? Perquè abans érem sis milions i ara som vuit milions. I els dies de radiació solar són més nombrosos, la temperatura és més alta i, per tant, hi ha més evaporació i menys disponibilitat d'aigua. No ens podem quedar de braços plegats. És com l'augment del nivell del mar i l'entrada de l'aigua cap a la costa catalana. Això està cantat, sabem que passarà. Sabem que les vies del tren del Maresme quedaran afectades, sabem que els deltes quedaran afectats o esborrats, i també platges i passejos marítims, sabem que el port de Barcelona i el de Tarragona tindran problemes. I sabem que l'aigua pot entrar a la Zona Franca i també a l'aeroport de Barcelona. Això passarà.

Un altre àmbit en què t’has mullat molt: la gestió de la DANA al País Valencià.

— Defensaré fins a la mort que la gestió de l'emergència va ser nefasta. Que un personatge com Mazón desaparegui cinc hores... Escolti, que aquí hi ha més morts que l’11-M.

Què hauria de passar per fer net, si això és possible?

— Hi hauria d'haver una depuració judicial, de dalt a baix, diàfana i bestial.

I el teu pronòstic és...?

— Que li queda molt poc per caure al senyor Mazón. Perquè dijous l’Abc treia un editorial que el situava a la corda fluixa.

La seva estratègia ha consistit a tirar merda, amb perdó, a l'Aemet.

— Sí, i difondre moltes mentides. Encara que siguin de la meva colla: si la gestió de l’Aemet no hagués estat la correcta ho diria. Però en aquest cas hi ha unes alertes, i mira que ells en fan poquíssimes, d’alertes vermelles. Doncs quan ho fan, home, si no fas res aquí hi ha una actuació punible legalment.

Et sents condemnat a remar contra corrent?

— Sí, però no per un negacionisme informat, sinó perquè hi ha una part del cervell de les persones que, quan hi ha canvis, se li encén una alerta. I a vegades això paralitza. Però si no ens adaptem a aquesta onada de canvi ens estavellarem. Aquesta és la realitat d'Ericsson, és la realitat de Nokia, és la realitat de Kodak, és la realitat d'uns canvis abruptes, com va tenir el meu avi matern amb una bòbila de totxos que tenia. Als anys 70, amb la crisi del petroli, van canviar els forns de carbó pels de gas per coure els totxos. Això ens va enganxar a contrapeu, vam perdre-ho tot i l’avi va morir d'un infart.

¿La bòbila en la qual tu, amb vuit anys, conduïes el toro mecànic?

— Ha, ha, exacte! O també podria parlar del meu pare, que tenia una fonda de menjars al carrer Tallers i un bar de nit, El Cau, al costat del Bocaccio. En el cas de la fonda, no es va adaptar a la nova Barcelona, i això el va enganxar ja a una edat gran, quan estava castigat i gastat. I pam, van haver de tancar. Ara Barcelona és absolutament diferent, per a bé i per a mal.

Però la balança, per tu, cap on s’inclina quan mires els canvis a Barcelona?

— Vull equilibrar el platet, perquè la Barcelona profunda de segons quina època... Recordo la droga, la sida i els personatges del Raval que venien a la fonda perquè era un lloc de menú molt econòmic. En tinc un record que inclou una part de gent molt desgraciada, i això no ho enyoro de cap manera. Però també és veritat que la Barcelona de les franquícies, la Barcelona desdibuixada, la Barcelona sense caràcter, no m'agrada gens. És a dir, quan vull menjar i beure continuo buscant una Barcelona on hi hagi una mica d'essència, on hi hagi fogons.

Hi va haver una època que hotelers i gestors de pistes d’esquí us tenien enfilats.

— Deien que els buidàvem les caixes registradores del cap de setmana, sí.

No sé si això encara passa i, si no passa, qui es queixa avui dia i quines pressions rebeu?

— Les prediccions meteorològiques ja s'encertaven en el passat, però tenien més errors, això és evident. Ara s'encerten molt més. L’altre canvi és que ara tothom veu el mateix que diem als telèfons mòbils. Menys jo, esclar, perquè no tinc cap aplicació del temps al mòbil.

Ep!

— No, esclar, jo vaig a buscar les dades en brut. A mi el que em digui una màquina, automàticament, no m'interessa. Prefereixo no contaminar-me i anar a la font primària. En tot cas, quan nosaltres diem que plourà l'hoteler ja ho està veient al mòbil, que també li diu que plourà, i veu, doncs, que no estem aliats amb cap eix del mal.

Penses en l’endemà del teu últim dia a TV3?

— Preparar-m'hi no, però jo hi insisteixo molt a casa o quan la faig petar amb els amics o amb la família. Ells diuen allò de “Home, et queda molt!”. I jo els dic que no tant, que són sis o vuit anys.

Tens un fill que apunta mareres: l’hereu!

— El petit, sí. El gran va estudiar humanitats aquí a Barcelona i ara fa el doctorat a Madrid en polítiques i relacions internacionals. És especialista en el Kurdistan i en el Pròixm Orient, és a dir, que la méteo ni li va ni li ve. I, després, el petit sí que té uns gens molt d’observador. Ell és adoptat i diuen que els asiàtics, xinès en aquest cas, ho són. I, efectivament, és una esponja bestial pel que fa al seu entorn.

Si volgués seguir els teus passos d’home del temps...

— Aquestes coses familiars les veig amb un pelet de recança. El gran, per exemple, ha fet el seu camí i és un estudiós del seu camp. Però si l’entrevistessin per la seva expertesa molta gent pensaria malament, tot i que jo no li he obert cap porta, al meu fill. Amb el petit també tindria una mica de recança però si ell s'ho guanya i algú diu que l’he endollat... doncs escolta, ho aguantarem amb estoïcisme i ja està.