La democràcia mor en la foscor i el periodisme també

 Fa uns dies els explicava el conflicte intern del Los Angeles Times perquè l’equip editorial volia donar suport a Kamala Harris –seguint la tradició anglosaxona d’explicitar una recomanació de vot– però el propietari del rotatiu ho havia aturat, la qual cosa s’havia saldat en dimissions i una campanya de baixes de subscripcions. Els deia, també, que com a mínim el Washington Post –també en mans d’un sol multimilionari, Jeff Bezos– havia aconseguit un model sense ingerències ressenyables. Doncs bé, posin un bon grapat de patates a l’air fryer, perquè me les hauré de menjar gustosament, acompanyant aquella frase: el llegendari diari volia designar Kamala Harris com la presidenta de la seva elecció, però no ho farà perquè la propietat ha decidit que, en aquesta ocasió i trencant una ratxa de quatre dècades, no hi haurà posicionament. Bezos va pagar 250 milions de dòlars pel Washington Post, la qual cosa és xavalla si es mesura contra el total de la seva fortuna personal. Però Amazon va perdre un contracte governamental de 10.000 milions, en l’era Trump, com a represàlia per la línia editorial del rotatiu. I, esclar, si comptem que la broma t’ha costat 10.250 milions de dòlars, aleshores ja no hi ha fortuna personal que ho resisteixi amb la mateixa enteresa.

"La democràcia mor en la foscor" és el lema que va adoptar el diari quan Bezos va esdevenir-ne propietari. Se suposa que la premsa ha de poder ser clara i honesta. Dir les coses pel seu nom. Un posicionament polític editorial, fet de cara, no entra en cap contradicció: el problema és quan s’intenta passar el gat de la doctrina per la llebre dels fets. Podria semblar que aquestes arronsades no tenen gaire futur: les xarxes compleixen la seva funció d’efecte Streisand i avui tothom sap quina postura defensava el diari i, de propina, pateix una crisi reputacional. Mal negoci.