Diaris i teatre de guinyol

Com era previsible, aquest dissabte era un bon dia per veure com els diaris de la dreta agafaven tots els raves per les fulles. Comparem el titular d’El País, “El govern baixa l’IVA de la llum, gas i gasolina, i limita els acomiadaments”, amb els dels tres dels mosqueters de la ira: “La desplantada de Sumar rebenta l’anunci anticrisi de Sánchez” (Abc), “Sumar amarga a Sánchez el seu pla amb una emboscada a la Moncloa” (El Mundo) i “Sánchez sucumbeix davant de Sumar per evitar una crisi a la Moncloa” (La Razón). Es tractava d’un trifàsic carregat de paraules emocionals (desplantada, rebenta, amarga, emboscada, sucumbeix) que aconseguia estendre una boira sobre la notícia que més afecta els seus lectors, que són les mesures en si mateixes. Tot s’hi val abans de concedir una bona notícia al seu públic que pugui rebaixar els nivells de crispació als quals sotmeten la parròquia. És significatiu que tots els diaris catalans que donen la notícia en primera pàgina se centrin en el què i no en Sumar, un partit al qual la caverna només presta atenció en tant que potencial desestabilitzador del govern.

És evident que les mesures sanchistes tenen un punt, o quinze, d’electoralisme: s’escullen no només pel seu impacte en la butxaca del respectable, sinó també per l’efecte calmant que puguin generar. Però, malgrat tot, es tracta d’informació, que hauria de ser la proteïna del periodisme. Les picabaralles i el teatret polític s’entenen en aquesta època hipermediàtica, però determinats mitjans en fan un seguidisme que estic convençut que és contraproduent si amplifiquen en excés el guinyol i perden de vista aleshores quin és el rovell de l’ou. Les estadístiques mostren com creix la saturació davant de les notícies. Però, ¿i si en realitat el que causa l’afartament fos l’excés de relat tensionador i les sobreactuacions vanes?