Lluís Canut: “Estic convençut que el partit del Parkinson també el guanyarem”

BarcelonaEl seu últim llibre es diu La vida en directe (Columna), però Lluís Canut el que hi fa és mirar enrere i explicar la seva prolífica carrera com a periodista esportiu, primer lligat al bàsquet i després al futbol. El llibre salda uns quants comptes pendents i també explica el diagnòstic de Parkinson que va rebre fa vora deu anys.

Sense anestèsia: bàsquet o futbol?

— Home, això és com fer triar entre el pare i la mare...!

Però si haguessis d’escollir, a punta de ganivet...

— Satisfacció me n’han donat els dos. Ara, si em poses el ganivet, triaria el bàsquet perquè he tingut més proximitat amb els jugadors de bàsquet que amb els de futbol. He tingut molt feeling amb uns quants futbolistes, però la relació amb els de bàsquet ha estat més íntima. Ara, si mirem transcendència, el futbol i els quatre anys del Dream Team pesarien molt.

Al llibre et mostres crític amb l'excés d'opinió.

— Està bé que hi hagi opinió, però sempre basada en la informació. I, malauradament, no és el cas més habitual.

Com consideres que t'ha tractat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?

— Bé, no em puc queixar. He estat afortunat de fer la meva feina als mitjans més importants com són Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona o TV3, la televisió del nostre país. Em podria haver donat més? Doncs segurament, però també he d’estar agraït a tots aquests anys que he pogut treballar-hi.

T’ho preguntava perquè al llibre narres episodis com un dia que et citen, amb la carta de comiat a la mà, exigint que t'abaixis el sou a la meitat o pleguis.

— Allò va ser esperpèntic... Sense cap avís previ ni cap mena de negociació em van plantar la carta dient que o em rebaixava el sou o ja podia agafar la capsa de cartó i anar cap a casa. Em vaig quedar astorat. Per sort, ho vaig poder reconduir. És cert que aquell moment va ser molt, molt, molt lamentable.

A què ho atribueixes?

— Crec que aquest senyor, que era el cap de recursos humans d'aquell moment, ho va fer gairebé sense emparar-se a ningú i sense coneixement del director.

I també t’ho preguntava perquè, al primer paràgraf del primer capítol, arrenques explicant l'angoixa que et fa la manca de comunicació amb el cap d'Esports sobre la continuïtat del programa Efectivament. I més endavant et queixes d’un altre cap del departament, d’anys més tard, que et deixen de banda quan aconsegueixes una gran entrevista amb Joan Gaspart.

— En el decurs d'aquests trenta-set anys que he estat a TV3 no sé quants caps de departament hi ha hagut, però no tots han estat el millor del millor. Hi ha hagut grans caps, com Tatxo Benet o Josep Maria Farràs, que eren de l'ofici, però també n’hi ha hagut que no ho eren i els havien posat allà i en sabien ben poc de dirigir i tampoc tenien prou coneixements.

I com és que hi arribaven, llavors?

— Bé, per conveniències.

Conveniències polítiques?

— Polítiques, personals... Conveniències del moment. A la casa li devia interessar que hi hagués aquelles persones en càrrecs per als quals no estaven preparats.

Hi ha una etapa de quatre anys que engaltes quatre programes diferents. Fins i tot et cancel·len espais que fan molt bona audiència.

— Recordo, per exemple, el programa L'entorn. Després de batre el rècord d'audiència amb un 25% quan va venir el Sandro Rossell em van comunicar que no continuava la temporada següent. O sigui, una cosa incomprensible. El que passa és que en aquell moment jo podia fer nosa, perquè no era de la colla afecta al nou president, que era Joan Laporta, i el que manava, per evitar-se problemes, va decidir apartar-me de la primera línia informativa i posar-me a fer un programa més d'entreteniment.

TV3 s’ha identificat en excés amb el Barça?

— Jo crec que no. Un dels grans elements integradors d'aquest país és el Barça. La gent que ha vingut de fora i que ha volgut integrar-se ho ha fet majoritàriament en defensa del Barça, i és una integració en defensa de l'idioma. Gràcies als partits del Barça en català a TV3 molta gent ha tingut accés a la nostra llengua.

Els espectadors de l’Espanyol o de la Penya potser ho veuen diferent. Tu mateix has hagut d’entomar les crítiques de les seves aficions.

— Però al final t'has de decantar pel que reclama la majoria. Això no vol dir que marginem els altres equips, sinó que quan donem els partits del Barça, ens hi aboquem.

En els últims quinze anys, els drets esportius han anat marxant en fila índia cap al pagament. Té sentit aleshores mantenir un departament d'Esports tan gran en l'actualitat?

— Home, ara a la Champions ja difícilment hi podem accedir, però de tant en tant treure la finestra del futbol en partits de Copa o altres partits que tinguin audiència, crec que sí que val la pena, crec que s’ho paga.

T’ho pregunto diferent. El departament d’Esports ara està infrautilitzat?

— Bé, el que ens ha sorprès és que s’hagin fet apostes per gent de fora sense pensar abans en la gent de la casa, en el planter. L’Esport3 ha creat molt de talent i s'hauria de potenciar primer el talent propi.

Entenc que parles del conflicte entre el Fan zone de Gerard Romero i l’Onze de Xavier Valls, a qui han relegat més tard perquè no li faci la competència.

— Bé, podria ser un cas, no? Però no perquè jo no consideri que sigui un bon producte el de Gerard Romero: és un producte diferent del que estàvem fent. Ara bé, no per potenciar una aposta que ve de fora, s'ha d'apartar el que hi ha a la casa. El programa del Xavier Valls està molt ben assentat dins la graella de l’Esport3 i podria anar tranquil·lament a TV3.

En tot cas, ¿amb els recursos que té, el canal Esport3 fa el que ha de fer?

— Jo crec que fa més del que podria fer, gràcies a la professionalitat i talent de la gent del Departament, que el fa tirar endavant malgrat la manca de recursos.

Al llibre hi cites aquesta frase de Joan Gaspart: “Mentre tingui la televisió a favor meu, em pixo en la premsa”. ¿La televisió segueix retenint aquest poder?

— Bé, estem parlant d'una època en la qual només hi havia una sola televisió, que era Televisió Espanyola. La frase es va donar perquè es va donar en exclusiva a TVE una entrevista a Hansi Krankel, que era el primer gran fitxatge de l'època del Núñez, i es va marginar la resta de mitjans i, amb un cert to d'arrogància, Gaspart va dir això.

Però creus que ara podríem dir que ara es pixen també en la televisió, perquè ja tenen les xarxes socials per arribar al públic?

— Home, tampoc crec que això sigui d’aquesta manera, no? Són dos mons absolutament diferents, el de la tele convencional i les xarxes socials. De fet, quan elements de les xarxes socials s’han traslladat a l'escenari de la tele, s'ha vist que li faltava nivell per donar una certa qualitat al seu producte.

Ho deia perquè els periodistes ara no tenen accés als jugadors com abans i el missatge el controlen des de les xarxes.

— A mi el que em sorprèn és que els futbolistes del Barça se’ls vegi més a El hormiguero que al Gol a gol. No ho acabo d’entendre. Sembla com si ens veiessin a nosaltres com un enemic i els agradés més anar a riure quatre gracietes en programes d’aquest caràcter. Amb tots els respectes cap a El hormiguero, el Gol a gol de TV3 hauria de ser l'espai de capçalera per als jugadors del Barça, com ho era antigament.

Fem l’entrevista l’endemà de les eleccions al Barça. Com ho valores?

— L'empenta i el carisma que té Joan Laporta són imbatibles en circumstàncies com aquestes, i als debats es va veure que en el cara a cara no hi ha ningú capaç de superar la seva capacitat comunicativa. Després de la feina que ha fet durant aquests cinc anys, el soci del Barça –que és molt conservador– ha apostat per la continuïtat perquè valora molt el que ha fet Laporta.

Són bons resultats per al club, doncs?

— Sí, són bons resultats pel club. Ja vaig dir que el que hauríem d'evitar, a part del joc brut, que malauradament n'hi ha hagut, és que cada vegada que hi ha unes eleccions i hi ha un cara a cara, es fragmenti socialment el club. I crec que aquests resultats, més que fragmentar, uniran més el club perquè li donen una legitimitat a Laporta per poder governar d'una manera folgada. A més, no hem d'oblidar que és l'últim mandat de Laporta, que ha estat capaç de guanyar tres eleccions de manera molt clara, i que després d'aquest mandat ja no podrà tornar-se a presentar. Això li dona una legitimitat que segurament no hauria tingut sense uns resultats molt més ajustats.

Quin president del Barça t’ho ha posat més difícil?

— Jo he tingut bona relació amb la majoria dels presidents del Barça. No em puc queixar en aquest sentit.

I, pel que fa a les aficions?

— No he corregut tant a la meva vida com aquell dia en què, a la sortida del Palau Blaugrana, em van agredir els morenos [la guàrdia pretoriana nunyista que rebia aquest malnom perquè estaven tot el dia al sol]. I també a la final d'un partit a la pista del Joventut de Badalona, on ens van envoltar a la cabina el Jordi Robirosa i a mi. No vam sortir d’aquell lloc fins que va venir una parella de la policia a protegir-nos. Vam sortir del pavelló de la Penya com si fóssim delinqüents. S'hauria de rebaixar el to. L'esport és important, però no és una cosa transcendent. Com deia Valdano, el futbol és, de les coses més importants, la menys important.

En aquell moment pateixes o forma part de la gràcia de tot plegat?

— No, no: pateixes. Quan veus que un centenar de persones t’encerclen la cabina de transmissió... molta gràcia no et fa!

Però, malgrat tot, mai has pensat: escolta, em retiro al confort d’un despatx, de la redacció.

— No, no. Seria claudicar. Com que em va la marxa, sempre he pensat que havia de mantenir el to i la línia que crec que s'havia de mantenir.

Parlant de bàsquet. El Barça ha passat de tenir plaça més o menys assegurada a la Final Four a no saber aquest any si arribarà al play-off. Quin futur li augures a la secció?

— Li auguro bon futur des del moment que forma part del projecte aquest d'una futura divisió europea de la NBA. I no s'entendria la NBA europea sense la presència del Barça, com a gran marca que és. La situació econòmica és crítica i s’ha hagut de retallar. Crec que caldria fer com al futbol i tornar a mirar cap al planter perquè l’època daurada del Barça, com la del Joventut en el seu moment, va ser quan va retenir el talent de casa: Epi, Solozábal, Sibilio, De la Cruz i companyia, reforçats sempre per una bona parella d'estrangers. En canvi, ara el Barça està contínuament fitxant nous jugadors estrangers dels qui, al final, no t'aprens ni el nom de memòria. Ara bé, el problema és que quan et surt un jugador amb una mica de talent, ràpidament se te l'emporten als Estats Units. Li ha passat, per exemple, al Joventut.

Fa dos anys vas fer públic que tenies Parkinson en una entrevista a l’ARA amb l’Albert Om. T’ha canviat la vida, el fet d’explicar el diagnòstic, que havies mantingut ocult vuit anys?

— Estic content d'haver fet públic el meu Parkinson, no per mi, sinó per ajudar a donar visibilitat a la malaltia. I ha estat l'eix fonamental per tirar endavant aquest llibre. Quan em van diagnosticar Parkinson, no en coneixia pràcticament res més enllà de la imatge icònica del que ha estat el meu gran ídol esportiu, Muhammad Ali, en els Jocs Olímpics d'Atlanta i aquella torxa a punt d'encendre el peveter amb el seu tremolor de mans. Vaig tenir la necessitat de donar-li el màxim de visibilitat, com em demanaven molts malalts de Parkinson. Aquesta és la meva lluita en aquests moments i estic convençut que aquest partit també el guanyarem.

A vegades, sotracs de salut així fan revisar la vida i a vegades en positiu. ¿T'ha passat?

— Sobretot m'ha portat a adonar-me que la vida és molt bonica, que l'hem de lluitar, intentar fer-la el millor possible, i sobretot lluito perquè la malaltia no m'afecti en el dia a dia.

Quina idea t'agradaria canviar o transmetre sobre el que molta gent té de la malaltia?

— Josep Ramon Correal, que va ser director del diari de Tarragona, em va dir: “Lluís, nosaltres no morirem de Parkinson, però morirem amb el Parkinson”. Jo això m'ho vaig recordant per intentar fer més portable la malaltia, que no m’afecti el dia a dia i pugui fer vida normal fins que d’una vegada per totes es pugui descobrir el medicament que pugui solucionar-la. M'estranya i em sorprèn que encara no s'hagi trobat el remei per al Parkinson. El meu neuròleg em diu que tingui paciència, intentar que la malaltia no vagi més enllà del que ha d'anar i esperar que en el curs de tres o quatre anys es descobreixi el remei. Jo l'únic que demanaria és que molts mitjans que es dediquen a altres coses es dediquessin a la investigació d'aquestes malalties.

Com és el teu dia a dia, si en vols parlar?

— El meu dia a dia és normal: ja vaig dir que em jubilava, però no em retirava, així que continuo pendent de les meves col·laboracions, i això fa que hagi d'estar pendent de l'actualitat de l'esport, del futbol, del Barça... Em té entretingut! I m’ha agradat molt escriure aquest llibre a quatre mans amb el Víctor Lavagnini.

El gener de l'any que ve faràs setanta anys. Continuaràs treballant, doncs?

— Continuaré treballant mentre em senti amb força, ganes i il·lusió de fer-ho.

I les tens, totes tres coses?

— Ahir mateix vaig estar fins a les tantes seguint les eleccions del Barça i rebent molt d’afecte per part de la gent. La veritat és que tot aquest reconeixement m’omple.

Abans parlaves de ser amic dels jugadors. És possible fer periodisme de notícies i, alhora, cultivar amistats al vestidor?

— Jo he fet un periodisme que ara molts troben a faltar i que podríem dir-ne un periodisme de proximitat. He tingut molta relació amb els esportistes, però sabent sempre ells que jo era periodista, i que qualsevol cosa que em poguessin dir, llevat que fos en off the record, ho podia fer servir. L’Aíto García Reneses em deia: tu t’aprofites de l’amistat que tens amb els jugadors! I jo li deia: sí, però Aíto, això no és fàcil. No és una amistat regalada, sinó treballada, perquè si els falles un dia, l’has perdut.

I quina era la manera de fer-ho?

— Una de les coses que abans fomentava molt aquesta proximitat amb els esportistes era sortir de nit. Ara no se surt de nit com se sortia abans. També és veritat que ara jo no surto de nit com se sortia abans, per dir que no surto mai de nit! Però abans tu sorties a la nit i anaves als llocs de moda, com l’Up&Down, el Metamorfosis, el Fibra Òptica... i sempre et trobaves algun esportista.

S’ha perdut, això...

— Avui dia els esportistes surten menys i fan les festes a casa seva, privades, perquè per a ells, amb totes les càmeres dels mòbils, és un risc sortir de nit. Et poden comprometre. Aquesta proximitat que teníem a la meva època amb els esportistes era fonamental. Sortíem de nit i allà podies accedir a una certa intimitat i una exclusivitat en les seves notícies.

Sorties per obligació laboral, o ja t’agradava?

— No, no, jo sortia perquè m'anava la marxa més que els mateixos jugadors! Ara, hi havia un company del diari Sport que presumia de sortir totes les nits de l'any.

Déu-n'hi-do. I com està?

— Al pobre ja el vam enterrar.