Louis Theroux és un periodista i documentalista britànic conegut per les seves entrevistes aparentment inofensives que li han permès accedir a personatges controvertits o entorns extrems i hostils: nazis i supremacistes, sectes, comunitats fonamentalistes i homòfobes, explotadors sexuals... Bona part de la seva carrera l’ha desenvolupat a la BBC, amb un estil proper que evita la confrontació i deixant que els protagonistes es posin en evidència ells sols. Però aquesta ambigüitat entre l’observació i la complicitat també l’han fet relliscar alguna vegada. El cas més paradigmàtic és la seva entrevista amb el presentador Jimmy Savile. Theroux es va veure obligat a revisar sota una òptica crítica la seva pròpia feina, i la seva ceguesa, després que es descobrissin els centenars de casos d’abusos i pederàstia comesos per Savile.
Aquesta tensió entre proximitat i responsabilitat periodística torna a emergir en el seu nou documental de Netflix. A Louis Theroux: Dentro de la machosfera, s’endinsa en l’ecosistema dels grans influencers misògins que capitalitzen discursos de masculinitat extrema. La producció és difícil de suportar perquè ens transporta a un inframon agressiu i ignorant. Theroux visita les principals figures d’aquest corrent digital tòxic, les entrevista i les acompanya en la seva quotidianitat: entra a casa seva, coneix les seves famílies i posa a prova la solvència dels seus consells sobre inversions, descobrint fraus i enganys. Theroux és valent i és una presència incòmoda que fa emergir contradiccions i evidencia la fragilitat d’aquests personatges. El format i la manipulació inherent a aquesta masclosfera, però, també acaba instrumentalitzant la presència del periodista per crear espectacle. Theroux n’és conscient i, de fet, ho incorpora per delatar les seves estratègies.
Endinsar-se en la ideologia de la píndola vermella –aquella que, segons la masclosfera, consisteix a “veure com són les coses de veritat” com a contrapès del feminisme– és fastigós perquè es constata com converteixen el ressentiment i els prejudicis en doctrina. Però la presència de Theroux fa que les inseguretats d’aquests individus s’apreciïn en pantalla. El periodista recupera imatges de vídeo de la infantesa dels protagonistes i indaga en el seu passat familiar per descobrir els seus traumes afectius. Al documental li costa molt —massa— arribar a un final amb conclusions que vagin més enllà de la simple exhibició de tota aquesta porqueria humana. Però, en qualsevol cas, resumeix bé el fil que connecta aquesta masclosfera, els pòdcasts testosterònics i els discursos polítics que donen suport a Trump i a l’extrema dreta. També fa palès com creen teories de la conspiració amb narratives antisemites i sobre la caiguda d’occident. Mostra com els seus discursos sobre la confiança, la riquesa i les suposades relacions de parella que diuen tenir són artificials i que l’agressivitat és l’únic recurs que tenen per dissimular-ho i semblar convincents. Però és una espiral imparable, perquè tot aquest odi el monetitzen.
