El director de diari que es va escriure una carta al director

Bill Keller va dirigir el New York Times entre el 2003 i el 2011, una època convulsa en la qual la premsa va entomar la sotragada extrema que va suposar per als mitjans de comunicació la popularització d’internet entre el públic generalista. Entre les seves singularitats hi ha la d’haver escrit una carta al director... al seu propi diari. La va escriure com a resposta a una columna d’opinió que ell mateix havia encarregat. El rotatiu l’havia nomenat màxim responsable de la redacció arran de l’escàndol de Jayson Blair, que havia comès fabricacions i plagis a desenes dels seus articles. Per mirar de començar la nova etapa fent net va demanar-li al jutge conservador Richard Posner que tracés un diagnòstic dels mals que assolaven la premsa. L’article, ai las, no li va agradar: en un dels passatges, el jutge assegurava que els blogs tenien mètodes de correcció d’errors més bons que els mitjans convencionals, més grans i, per tant, més lents i subjectes a una complexa xarxa vertical d’interessos. Com és comprensible, vetar la columna hauria suposat donar-li la raó, així que va escriure una carta al director, o sigui a ell mateix, criticant l’article del jutge per “tendenciós i cínic” i recordant-li que, de fet, la publicació del seu àcid comentari era el desmentiment més clar de les seves tesis, segons les quals la premsa silenciava el que no li convenia.

Tot això passava fa més de dues dècades, però la dinàmica continua viva. Els blogs que encara resisteixen són ara gairebé una relíquia, i no els van matar els mitjans de comunicació, sinó les xarxes socials amb la seva proposta de micromissatges als quals s'oferia una gran difusió a canvi d’estar polaritzats o encendre les baixes passions, com la ira. I el New York Times, per cert, és ara molt més rendible que fa vint anys. Coses de la mala salut de ferro de la premsa.