La distopia (molt possible) de mitjans sense públic

Llegeixo un article interessant de Margaret Simons al Guardian on alerta de com la IA està canviant la relació entre els periodistes i l’audiència. Segons la seva pessimista previsió, el fet que cada cop més algunes capçaleres firmin acords econòmics amb les grans tecnològiques pot acabar provocant que els mèdia deixin de ser negocis que venen al consumidor per ser negocis que venen a altres negocis. Cada vegada hi ha més gent que s’informa pels sumaris que es troba a Google o els proporcionen les IA. Si la venda d’informació deixa de fer-se a l’audiència, les implicacions poden ser greus: el ciutadà deixa d’estar al centre editorial, l’oligarquia tecnològica pot tenir una mà determinant en què forma part de la discussió pública i es perdria la possibilitat dels mitjans de posar temes en l’agenda pública, perquè les cerques determinarien de què es parla (i no el criteri editorial).

El diagnòstic és precís i ja vam viure una situació similar perquè el mitjà de comunicació és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Tot de capçaleres digitals que van treballar subjugades al trànsit viral que controlaven les tecnològiques van acabar marxant pel forat de l’aigüera quan es va decidir arbitràriament que es tancava l’aixeta. Però això és el que em fa ser optimista: els que fan una aposta editorial pròpia i forta, on la dependència fonamental és la del seu públic, se’n surten. El problema és social, sobretot: cada cop s’eixamplarà més la bretxa entre els qui viuran informativament dels sumaris –imperfectes, opacs, poc verificables, esbiaixats– i els qui tindran una dieta mediàtica saludable i basada en el periodisme rigorós. Benvingudes siguin les sancions de la UE per les pràctiques abusives i els acords justos amb les tecnològiques, però cal treballar també aquest tercer angle.