El seu programa En guàrdia emet avui (15.00 h) una edició especial per celebrar les 500 edicions a Catalunya Ràdio. Però abans de centrar-se en la divulgació històrica, Enric Calpena ha fet pràcticament de tot a la ràdio i, sobretot, a la televisió.
Fa 500 programes que parles d’història. ¿Costa fer arribar aquest tipus de continguts a la gent?
La idea que la història és àrida, difícil d’entendre, s’ha demostrat que no és veritat. El fet que Sàpiens vengui el que ven, que els llibres d’història es venguin la mar de bé, els documentals històrics que s’estan fent arreu del món, tot això demostra que hi ha un interès per la història.
¿La gràcia és saber triar bé els temes i la manera d’enfocar-los?
Tota la història és propera. Amb la història de qualsevol fet humà hi tenim una relació molt directa. Els protagonistes són iguals que nosaltres: tenen les mateixes passions, estupideses... Les històries de la història són humanes, i la narrativa històrica és apassionant. T’expliquen unes coses absolutament meravelloses, fascinants.
¿ En guàrdia és un programa on vols aprendre coses curioses?
Jo no pregunto mai una cosa de la qual no sé la resposta. Esclar que em poden sorprendre, i és molt bonic que sigui així, però procuro treballar el tema de manera que quan vaig a la conversa, encara que sembli desmanegat, tingui clar de què va.
Celebreu 500 programes, però això no vol dir que plegueu, no?
Totes les direccions de Catalunya Ràdio han considerat que el programa valia la pena i li han donat suport. També és cert que sempre ha sigut líder d’audiència. Continuarà o no? No ho sé. Encara que sàpiga greu, tots els programes tenen data de caducitat. Crec que En guàrdia encara té vida, però ja es veurà. No em preocupa especialment.
¿Falten més espais radiofònics de divulgació, a l’estil d’ En guàrdia?
A Catalunya la difusió cultural s’ha fet amb uns criteris més amples de mires que en altres llocs. L’alta cultura ha de tenir una difusió digna, sens dubte: hi ha d’haver programes de música dodecafònica, i estic encantat de pagar-los amb els meus impostos encara que no els sentiré. Però en molts mercats, com l’espanyol, la cultura és o això o la creativitat extrema. I hi ha moltes més coses. Crec que a Catalunya ho hem sabut fer bé. En guàrdia és un cas, però n’hi ha molts més: En clau de vi, el Continuarà de TVE... Ara a Matadepera Ràdio fan un programa, A les portes de Troia,que també tracta temes d’història, i està francament bé.
Abans d’ En guàrdia havies fet programes molt diferents.
Sóc tastaolletes, m’agrada provar-ho tot. En 30 anys a la televisió he fet de productor executiu, presentador, director, guionista, realitzador... i amb temes absolutament diversos: des de programes de cuina a Canal Cocina, a un de futbol a la televisió gallega, documentals sobre la Copa Amèrica a Canal 9 o un concurs de sogres amb el Pepe Rubianes a Canal Sur. Però cap al 2000 em vaig replantejar la vida professional perquè no parava de viatjar i la vida familiar era una mica complicada. Vaig tenir l’oportunitat de fer classes a la Blanquerna i tenia ganes de fer coses de documentals. Em vaig anar decantant i finalment estic fent el que em ve més de gust, que és fer divulgació històrica.
Vas ser el primer presentador del TN. Com ho vau viure llavors?
Per mi era una experiència fascinant, però no tenia la sensació de transcendència. Llavors, amb 22 anys, treballava a El País i em sentia el rei del mambo. Quan em van oferir fer una prova per anar a una tele que començava, que seria com el circuit català de TVE però diferent, no vaig voler anar-hi, ho vaig trobar tonto. Però van insistir i al final vaig fer la prova, al costat d’un noi que es deia Jaume Barberà. Van passar setmanes, no em van trucar i no me’n vaig recordar més. I un dia em truquen. Hi vaig estar donant voltes i amb gran ensurt dels meus pares els vaig dir que deixava El País. És després, amb el temps, que t’adones que allò que vas fer no és que fos molt gros, però se li ha donat molta importància. És un fet clau de la meva vida, cosa que no hauria dit mai.
Què et semblen els nous TN?
L’audiència és conservadora, però a TV3 ja feia temps que els informatius havien de fer una neteja de cara: els taronges del 3/24 ja feien mal als ulls! Ens hi acostumarem. Quan va sortir la paraula telenotícies, la gent deia que no ens hi acostumaríem mai, que era una paraula horrorosa i que s’havien de dir “telediaris”. Doncs això és el mateix.
I com veus la situació de la CCMA?
Em sap molt de greu veure la situació tan perillosa i abocada a problemes encara més grossos que té la Corporació. Jo no sé per on passen les solucions, però és segur que la Corporació s’ha de mantenir com un pilar clau del nostre país durant molts anys. I els números i plantejaments que es fan no són la millor manera que sigui així. Una cosa és que tothom hagi de fer sacrificis, hi estic totalment d’acord. Potser s’ha de reduir plantilla, potser s’han de reduir serveis. Però el plantejament que s’està fent em sembla excessiu, s’està tocant el moll de l’os. Hi ha límits, i la tendència és ultrapassar-los. I més en un moment polític com aquest. La Corporació és una eina política: no d’adoctrinament, però sí de reflexió política. Per tant, carregar-se o disminuir el pes de la CCMA té una intencionalitat política, encara que potser els que ho fan no ho pensin.