Mar Bermúdez i Jiménez: "El que es va escriure sobre mi em va destrossar i ningú m'ha demanat perdó"

BarcelonaLa periodista Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) va denunciar el seu cap a El Principal, l'exdirector de Catalunya Ràdio Saül Gordillo, el desembre del 2022 per una agressió sexual. Un cas que acabaria en condemna dos anys més tard. I el 2025 Gordillo va acordar una pena d'un any i mig de presó per l'agressió sexual a una segona treballadora del mitjà que dirigia el 2022, El Principal. Ara Bermúdez relata l'experiència viscuda a Els pecats d'una feminista: el despertar d'un me too periodístic (Ara Llibres), un llibre que narra, des d'una òptica feminista i amb una estructura basada en els pecats capitals, el que suposa denunciar una persona poderosa amb amics influents.

Quin és el pitjor pecat capital?

— El millor, perquè és l'únic que acaba sent activador, és la ira perquè t'encén la flama, el que et fa lluitar. Potser el pitjor, perquè és el primer que et trobes, és la violència sexual, o sigui, la luxúria.

El llibre porta de subtítol: El despertar d'un me too periodístic. Creu que a Catalunya hi ha hagut aquest Me Too?

— N'hi va haver, però no l'hem sostingut perquè és un sector en el qual hi ha molts noms que no han sortit i que totes sabem. Perquè hi ha molts interessos, és un sector que està en crisi i, per tant, hi ha encara més dependència de certes figures de poder.

El Me Too a Catalunya el situa en un article de l'ARA sobre l'Aula de Teatre de Lleida.

— A Catalunya va marcar una generació. Almenys la meva. Un abans i un després.

¿Els periodistes som uns fariseus? ¿Denunciem coses que passen en altres sectors, però hi ha molts casos dins del nostre sector que no surten?

— És comparable a altres sectors en què també hi ha moltes esferes de poder. Aquí tots ens coneixem. I no vull donar-li la culpa als periodistes. Crec que és una cosa més estructural i sistemàtica, fa molts anys que el periodisme està canviant constantment, però es mantenen les estructures base i això és el que costa molt de combatre. I, al final, si no ve una noia que no té res a perdre... Jo pràcticament ni em dedico al periodisme, faig algunes col·laboracions. Sento que la violència que vaig patir, en part, m'ho ha pres tot, fins i tot, en el seu dia, les ganes de viure. I ho he anat recuperant. Potser algun dia m'imaginaré el meu futur laboral i em penediré del que vaig fer, pensaré que realment vaig ser massa agosarada, tot i que, això sí, tindré la consciència tranquil·la pel que vaig fer.

¿Li han arribat moltes persones que comparteixen amb vostè la seva història? Molts periodistes?

— Moltes dones en general. I moltes periodistes. Explicant-me coses i dient-me noms que m'han sorprès, i altres no perquè els coneix molta gent. Potser l'important no és mantenir el Me Too, que vagin sortint cada dos per tres testimonis i noms d'agressors, sinó fer-ho bé. Una cosa és l'impacte, que caiguin tots, que surtin tots els noms, que és un desig, i l'altra, que canviï alguna cosa en nosaltres, en els mateixos professionals. Potser ja hi ha redaccions en què sí que ha canviat la dinàmica arran d'això, perquè la gent s'ha revisat més.

Li han vingut nois a explicar casos?

— Pocs, però sí.

Diu al llibre que hi ha "moltíssims senyors resant al seu patriarcat paradisíac perquè els seus noms no siguin els pròxims a sortir".

— A l'hora de la veritat no són tan valents. Són conscients del que han fet i tenen por de ser els següents i perdre el poder. El que no tenen és remordiment de consciència. Això no saben el que és.

¿Li sap greu que el seu agressor continuï treballant a El Punt Avui? La redacció va oposar-s'hi.

— Ho he superat, però em fa ràbia. És ira. Em sembla molt injust que ell tingui una doble pàgina a El Punt Avui i jo estigui treballant de dependenta d'una botiga de roba i pràcticament no em dediqui al sector. Perquè hauria de ser al revés. Però, almenys, crec que els treballadors del diari van fer una cosa espectacular, i mentre el seu director estava escrivint editorials defensant el meu agressor, es van plantar i el van contradir.

Al llibre no posa el nom del condemnat, però sí el d'alguns periodistes que la van qüestionar, a vostè.

— El nom del meu agressor, com que és el principal motor de mal, no em ve de gust que surti al meu llibre. Aquest llibre és un tancament de tot. I en el moment en què jo estava rebent tota la violència, era incapaç de poder respondre a ningú. Ara, en canvi, em venia de gust posar-ho sobre la taula, perquè ha sigut sanador. Cap d'aquestes persones m'ha demanat perdó i el que van escriure em va destrossar molt. Són persones que es van prendre unes llicències que em sembla que no són ni ètiques ni que socialment ens han de semblar bé.

Es van publicar una cinquantena d'articles d'opinió sobre vostè en premsa: 28 favorables a l'agressor, 12 desfavorables i 10 de neutres.

— És una barbaritat, això, contra una persona.

Contra una persona que tenia 24 anys?

— I contra una víctima. Han de saber que això que van fer, aquests articles que van escriure, també són violència. Hi ha moltes coses que a mi no em semblen ni humanes... una mínima empatia. Hi havia tota aquesta xarxa, que jo tinc molt clar que era bastant organitzada, a exercir més violència contra mi. Va ser una eina més de defensa. Era un camp de batalla i van treure tota l'artilleria: van fer tot el necessari per defensar l'agressor; si calia desacreditar-te, ho feien; si calia dir el teu nom, el deien; si calia ensenyar els vídeos, els publicaven...

L'endemà de la condemna, què ha de passar amb un agressor?

— Ha de poder treballar i s'ha de poder mantenir, per descomptat. No tinc rancor perquè pagui o entri a la presó. No, tinc una sentència i ja està. Ara bé, ha de tenir un altaveu en un mitjà de comunicació per dir el que pensa?

Espera encara un perdó d'aquesta xarxa "organitzada" que deia?

— No. Espero silenci, perquè és el que he rebut fins ara.

Però estaria oberta a rebre una trucada o fer un cafè?

— Potser sí. Però em costaria, no seria fàcil. Potser tot això serveix d'alguna cosa per a aquestes persones i fan una reflexió.

Quan la notícia sobre la denúncia surt publicada el desembre del 2022, molta gent li diu que és valenta i en realitat "estava plorant en un racó de l'habitació de la infància".

— Forta? Valenta? Si estic aquí plorant en un raconet, feta una bleda. Mai m'havia sentit tan petita. Sabia contra qui m'estava enfrontant, però no era conscient de tota la violència que vindria després. Però era el que necessitava fer. I ara, el llibre és com una metamorfosi personal. Em sento forta. Explico les coses sense gaire drama i dient que de tot ens en sortim. Jo vaig tocar fons, m'he hagut de refer com a persona, però estic molt orgullosa del que he fet. Em fan més por les crítiques de la gent que m'estimo, que no que em tornin a venir quaranta senyors a dir-me el que sigui. Vull transmetre aquesta força a dones que ara mateix estiguin en el moment en el qual jo estava plorant a l'habitació.