Especial adrenalínic d’Antonio García Ferreras
Dissabte al matí, l’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran va activar els especials matinals. Antonio García Ferreras no es va fer esperar, i va convertir la informació d’última hora en un minut i resultat adrenalínic que afegia encara més ansietat als esdeveniments: “¡Buenos días! ¡Estados Unidos e Israel están atacando Irán! ¡E Irán está respondiendo con misiles contra Israel y contra varios países de la zona! ¡Regionalización del conflicto! Está ya en marcha según el departamento de guerra de Estados Unidos, la que denominan... ¡Operación Furia Épica!”.
Però per fúria èpica la del presentador, que desplegava el seu manual en cas d’emergències per generar sensació d’impaciència i compte enrere, per crear l’expectativa que d’un moment a l’altre pot passar qualsevol cosa catastròfica davant dels ulls dels espectadors.
La música subjacent al relat és determinant. És un tema instrumental per emfatitzar les produccions audiovisuals. El títol delata l’estat emocional que vol injectar: Dark obsessions, és a dir, obsessions fosques, recollida dins de l’àlbum Deep drama, drama profund. Provoca un clima de tensió i dramatisme ideal per afegir emoció a una escalada bèl·lica. La música accentua la gravetat i l’advertència d’amenaça, i incrementa la inquietud de l’audiència. La informació periodística amenitzada amb música converteix la notícia en una experiència heroica que es diposita en la figura de l’espectador. García Ferreras anuncia l’hora cada minut, dona pas als col·laboradors amb ímpetu i provoca alarma sobre les imatges que anem veient. La banda sonora el converteix en un artífex mediàtic totpoderós que sembla que controli el món des d’aquella taula. L’agressivitat amb la qual aixeca el dit davant la càmera i branda l’avantbraç amunt i avall amb la mà oberta és una estratègia d’autoritat sensacionalista i passada de moda però eficaç per a l’espectacle.
El llenguatge és clau. Hi ha dues paraules que no paren de repetir-se a l’inici de cada frase: “Fíjense” i “Atención”. “¡Fíjense en estas explosiones!”, “¡Atención, porque tenemos las imágenes!”, “¡Fíjense en el sonido de las sirenas!”, “Atención, porque no solo los misiles de Irán...”, “¡Atención porque Estados Unidos está golpeando Irán junto a Israel!”, “¡Atención, comandantes de la Guardia Revolucionaria que podrían haber muerto!”. També utilitza clams contundents que generen alarma: “¡Vamos a escuchar esos misiles!”, “¡En Irán lo denominan el Rugido del León!”, “¡Los Tomahawk estadounidenses rumbo a Irán!”, “¡Ataque ahora mismo contra Kurdistán!”.
Les imatges de Jerusalem, Teheran o qualsevol altra ciutat atacada o en perill se succeeixen en bucle. La majoria estan enregistrades amb un mòbil: tot el que es grava amb telèfon sempre sembla més insòlit i furtiu per a la televisió. Mantenir un petit requadre en pantalla amb l’skyline de Jerusalem crea la falsa sensació d’esperar una tragèdia. L’angoixa que ens provoquen els conflictes bèl·lics no només tenen a veure amb el caos mundial, sinó també amb la manera com ens fabriquen el relat.