Eugeni Sallent i Carles Vilarrubí, homenatjats pòstumament als premis DRAC

BarcelonaRAC1 viu un moment dolç, ja que ha encadenat tres onades de l’EGM en què ha superat el milió d’oients, però aquest dilluns també ha volgut mirar enrere i alçar una copa simbòlica per dos dels artífexs de l’emissora, morts en els últims mesos. Es tracta de dos dels cofundadors de la ràdio del Grupo Godó, Carles Vilarrubí i Eugeni Sallent, l’últim dels quals va ser-ne, a més, el primer director. Així, el premi Tots Som 1 –eslògan de l’emissora i que anteriorment decidia l’audiència– canvia enguany de modalitat per tal de lliurar aquest reconeixement a títol pòstum.

La sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona ha acollit una gala que, presentada per Marc Giró, ha estat ràpida, efectiva i, sobretot, una oda al mitjà. No hi havia gaire intriga –els noms dels escollits els havia revelat l’emissora al matí– però sí ganes de celebrar una mirada i una manera de fer, amb els principals presentadors de la ràdio involucrats en l’acte. Jordi Basté i Toni Clapés han estat els encarregats d’honorar dos dels impulsors de l’emissora, tots dos agermanats per la idea clara d’impulsar una emissora que fos diferent de tot el que ja existia.

Els familiars de Sallent i Vilarrubí han recollit el premi. El fill del primer explicava que “estimava profundament la ràdio i aquest ofici”, mentre que el del segon explicava que el seu pare, de professió advocat, havia mantingut “una història d’amor amb la ràdio que no l’abandonaria mai”. El moment va cloure amb un emocionat “Visca RAC1 i llarga vida a la ràdio en català”.

D’altra banda, el premi Talent ha recaigut en Álvaro Cervantes. El primer signa enguany dues interpretacions per al record: la del seu personatge a la pel·lícula Sorda, amb el qual ha guanyat el Goya a millor actor de repartiment, i la de l’únic supervivent d’una tragèdia a la muntanya al film Balandrau: vent salvatge. A Nora Navas se li ha lliurat el guardó a l’Excel·lència, per papers recents com el de la psicòloga Anaïs López a la sèrie Yo, adicto o el d’Eva, la dona que sent la necessitat de tornar-se a enamorar quan acaba de fer 50 anys, a la pel·lícula Mi amiga, Eva. L’actriu, nominada als Goya, els Gaudí, els Forqué i els Feroz, explicava que Javier Cámara li havia engegat carinyosament “Te pasearás por todas las galas, pero no te comerás un colín”. I ironitzava: “Doncs mira, Javier, premi a l’excel·lència!”

També en clau escènica, La Cubana recollia el reconeixement a la trajectòria, després de 45 anys sent un viver d’actors i actrius amb el seu estil inconfusible de comèdia, com ara la recent L’amor venia amb taxi. I la dramaturga Clàudia Cedó s’ha endut el premi Contribució al Benestar per haver engegat el projecte Escenaris Especials, que fa més de vint anys que es dedica a fer teatre amb persones en risc d’exclusió social, com es va veure en l’obra Mare de sucre, sobre una dona amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare i que ara serà adaptada al cinema.

La veu de l’any, per al jurat, ha estat la d'Oriol Cardona, el primer català que aconsegueix una medalla d’or en uns Jocs Olímpics d’Hivern. També s’han endut premi els xefs del restaurant triestrellat Disfrutar (a la innovació), el festival Primavera Sound (al millor projecte cultural) i l’escriptor Gil Pratsobrerroca (premi Revelació) pel seu debut literari El joc del silenci, un thriller rural amb més de 25.000 còpies venudes.

El palmarès es completa amb l’activista afganesa Zuhal Sherzad, que s’ha jugat la vida per plantar cara al que l’ONU ha definit com l'“apartheid de gènere” que viuen les dones a l’Afganistan per culpa del règim dels talibans. Sherzad ha coordinat una xarxa d’escoles subterrànies i clandestines destinades a l’educació i la formació professional de nenes i dones, motiu pel qual els integristes religiosos la van posar en el punt de mira i ella va haver d’emprendre el camí de l’exili.

El seu ha estat un dels moments més emotius de la gala. Després de pronunciar uns agraïments en català, l’activista ha explicat que la ràdio permet “donar ànima a les històries que no podem oblidar”. Després de dedicar el premi a "totes les dones afganeses que estan resistint un règim que intenta esborrar-les de la societat”, concloïa de forma sorprenent, anunciant que portava a sobre la seva pistola i que la mostraria. Sherzad treia, aleshores, un bolígraf que exhibia a l’auditori. “Aquesta és l’única arma que tenim”.

La festa va acabar amb Mari Trinis Reunidas de Catalunya, un grup de pubilles d’aire cabareter i estètica drag que van anar despullant els seus atuells mentre cantaven una versió traduïda de Yo no soy esa, amb les muntanyes de Montserrat de fons. El número, tan arriscat com reeixit, va ser l’enèsima manera de demostrar, per part de RAC1, la capacitat de sortir de l’ortodòxia i triomfar.