Samar Abu Elouf: “Evitava visitar els meus fills per por que els bombardegessin si estaven amb mi”

BarcelonaEl Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull des d’aquest divendres fins al 14 de desembre l’exposició del World Press Photo 2025. La guanyadora d’aquest any és la fotoreportera palestina Samar Abu Elouf, que va retratar els efectes de la guerra en el fràgil cos del petit Mahmoud, mutilat sense braços pels efectes dels bombardejos israelians. El guardó ha consagrat una professional que va desafiar el seu entorn per esdevenir fotògrafa i que amassa ja un palmarès de premis internacionals considerable.

On era quan va rebre la notícia que havia guanyat el World Press Photo?

— Doncs era a Egipte, mentre estàvem amb el Ramadà, i de primer moment vaig pensar que el New York Times contactava amb mi per coordinar el meu viatge per algun dels premis regionals, que ja s’havien donat. Però a l’entrar a la reunió virtual i veure que hi havia molts més mitjans de comunicació, vaig començar a riure perquè no entenia la confusió, fins que em vaig adonar que em comunicaven que havia guanyat el premi i que era una cosa important.

Quins sentiments es van despertar, en aquell moment?

— Me'n vaig alegrar, esclar, però al mateix temps sentia tristesa. Una fotografia com la meva com pot aconseguir un premi? Com li diria al Mahmoud que la seva imatge mutilada havia guanyat un premi? Era contradictori.

Com ho va fer?

— Ell es va fer la mateixa pregunta. "Si és una foto trista!", deia. Però quan va començar a relatar el seu cas a molts mitjans de comunicació es va adonar que tenia un paper: explicar la seva història en nom de milers de nens que pateixen aquesta mateixa situació.

Què voldria aconseguir amb aquesta imatge?

— Ja ha aconseguit alguna cosa. Ha participat en l'exposició en 60 països i posa de manifest la història de molts nens palestins mutilats. A través d’aquesta fotografia, molta gent es va assabentar de la història del Mahmoud i els seus companys. Però això alhora em posa davant d'un desafiament: quin és el següent pas? No serà pas fàcil.

És una fotògrafa singular. Va començar amb 26 anys, quan ja era mare de tres criatures, i va decidir trencar amb el camí que estava parat per a vostè: ser mare i mestressa de casa. Com va reaccionar l’entorn?

— Al principi va ser difícil, perquè no rebia el vistiplau de ningú. Al contrari, vaig topar amb molta resistència perquè no fes aquest treball. Sovint, havia de mentir i dir que era a la universitat quan en realitat estava fent fotografies. Però vaig perseverar, i ja soc aquí. El desafiament era demostrar que jo valia i que els meus treballs aconseguien premis i participaven en exposicions. Fins ara, he aconseguit una trentena de guardons, tant a escala nacional com internacional, durant aquests anys.

Hi ha alguna dificultat afegida pel fet de ser una dona fotògrafa?

— Hi eren, però crec que ja he superat tots els obstacles. Al principi sí que notava una mirada estranya de la societat al veure una dona fotoperiodista, però un cop han vist els resultats i que jo ofereixo algunes coses que els nois no serien capaços d’oferir, han entès per què jo insistia a seguir fent aquesta feina.

Hi ha algun avantatge, de fet?

— Sí, hi ha alguns sectors a Gaza i algunes situacions en què es facilita més la feina a una dona periodista. Quan treballo amb l'OMS, o faig fotografies a dones que són als quiròfans per donar a llum... és més fàcil tenir-hi accés. També per entrar a les cases, parlar amb les dones i conèixer les seves històries.

Casa seva va ser destruïda en un atac aeri de les forces israelianes. M’agradaria saber, avui dia, què és casa per a vostè.

— La casa per a nosaltres és una abraçada, significa records, significa moments de reunió de la família. És tot, és la llar.

On té previst establir-se?

— És una incògnita, ara com ara. No ho sé en absolut. No sé si em permetran tornar o si seguiré allà. No en sé absolutament res.

On li agradaria fer-ho?

— A Gaza, sens dubte.

Creu que s’ha entrat en una etapa de relativa pau, com s’intenta vendre?

— De cap manera.

Què faria falta perquè fos així?

— Tot. Segueixen els bombardejos, el setge, no hi ha cap mitjà de vida, encara. I s’ha reduït encara més l’extensió geogràfica de la Franja. La situació a Gaza és molt més complicada que abans. Amb l’agreujant que ara han deixat d’haver-hi notícies sobre la Franja i molta gent de l’altra banda pensa que hi ha normalitat a casa, quan la situació no és així. I es nota en tot. Com ara els ous: no n’hi ha. Des del març que no es poden trobar ous a Gaza.

Quina és la càrrega en l’ànim pel fet de fer una fotografia com la premiada?

— És dur. Però encara és més dur tot el que hi ha més enllà de la fotografia: com podrà refer la seva vida aquest nen, que té la mateixa edat que el meu fill? Com podrà tenir una vida normal? Impossible.

Hi ha res més dur que fotografiar infants morts en l’absurd de la guerra?

— És duríssim, sí. La màxima duresa. Però també ho és fotografiar els ferits, perquè no deixes de preguntar-te com refaran la vida. A mesura que vagin creixent, tot els serà més complicat.

La guerra de Gaza és el conflicte en què han mort més periodistes, amb 246 professionals morts com a mínim. Ha patit per la seva integritat física?

— Sens dubte, he patit. I per això he marxat de Gaza: hi havia un perill tant per a mi com per a la meva família i els meus fills. A vegades Israel tenia com a objectiu el periodista, a vegades la seva família, i a vegades tots plegats.

Com gestionava aquest risc enorme?

— Evitava visitar els pares o els meus fills, per por que els bombardegessin si estaven amb mi. Dormia a l’hospital, al cotxe, al carrer, per evitar convertir la meva família en objectiu d’un bombardeig.

D’on li neix aquest coratge?

— Del meu amor per la Franja.

Ser mare de quatre nens influeix en la seva mirada fotogràfica?

— Sí, segur. És una cosa que m’ajuda quan faig fotos, sobretot a nens que tenen la mateixa edat que els meus fills. O quan faig fotografies a mares i entenc perfectament la seva situació, els seus sentiments... tot. Crec que la feina d’una fotògrafa que ha estat mare és diferent de la d’una que no ho ha estat.

A primer de periodisme ensenyen que cal mantenir distància. Però ¿és possible fer-ho quan el que veus provoca horror i indignació?

— Malgrat tot, és possible. El meu objectiu és explicar-ho al públic en general, així que penso que sí, que es pot mantenir una distància. Soc una persona tranquil·la, que fa la seva feina amb professionalitat. Presto atenció, però intento ser el més neutral possible. Entenc la pressió a què es refereix, però m’interessa el producte final.

Però hi ha moments d’emoció?

— Sens dubte, sens dubte.