Évole, Urdangarin, la cara i la creu
Quan Jordi Basté va entrevistar Iñaki Urdangarin per al Pla seqüència es va justificar dient que allò només era una conversa i que ell no era Jordi Évole. Diumenge, doncs, a Lo de Évole, hi havia més expectatives. En plena gira promocional del seu llibre, l’exduc de Palma es va asseure en una butaca d’un pis de reminiscències burgeses per explicar la seva història. El programa va estructurar-se en dues parts. Una primera hora, "La cara", centrada en l’ascens del personatge, i una segona, "La cruz", que arrencava a partir del moment en què Urdangarin va passar de ser “el yerno ideal al chorizo de España”.
Aquesta estratègia permetia al periodista proporcionar uns preliminars molt agradables al convidat, fent-lo recordar moments entranyables: l’esportista guapo, la parella moderna, la vida a Barcelona, les aventures clandestines per festejar en secret i fins i tot una bateria de preguntes delirants sobre les dinàmiques domèstiques de la Corona. Évole es recreava en les fantasies del campechanismo i buscava similituds entre el poble ras i la monarquia, preguntant si per Nadal es portaven la cadira de casa o si el que es llevava abans a Marivent portava xurros per esmorzar per a tothom. “Estoy flipando con estas preguntas”, fins i tot va arribar a expressar Urdangarin. Per sort, la lectura d’alguns fragments del llibre va permetre fugir del relat edulcorat per aterrar a una realitat en què apareixien les esquerdes familiars i les dinàmiques institucionals.
L’entrevista, però, elidia els càrrecs que se li van imputar i els fets concrets que el van portar a la presó: “Has pagado por lo que se te condenó”, va dir Évole. El nom del seu soci, Diego Torres, no va aparèixer per enlloc. La visita autoritària a Washington de l'excap de la Casa del Rei, Fernando de Almansa, per exigir el divorci de la parella i la trucada de Felip VI per insistir-hi començaven a destapar les clavegueres de la Zarzuela, però, una vegada més, semblàvem quedar-nos amb la flaire de la brutícia més superficial. Eufemismes com “la desubicación de domicilio” per parlar de l’exili de l’emèrit i el cordial intercanvi de missatges per desitjar-se bon Nadal i felicitar-se l’aniversari ens situaven en un marc d’hipocresia que provocava perplexitat. Urdangarin va tornar al seu discurs victimista. El noi humil i assenyat que va ser seduït per l’opulència de l’aristocràcia, apartat de la seva vocació, tractat injustament com a gendre del rei i no com un esportista olímpic i, finalment, relegat a la marginació en consells d’administració de grans companyies sense saber-ne un borrall. Un home arrossegat, sense voluntat ni criteri, a la foguera de les vanitats. És bo veure les dinàmiques de la Corona, però a tot plegat li van faltar el sarcasme i les rèpliques que Évole, fa anys, solia practicar.
Les dues hores d’entrevista van ser entretingudes. Però periodísticament, tot i anar una mica més enllà, és inevitable detectar-hi una prudència estranya. Urdangarin ja no és ni duc, ni gendre, ni cunyat. Però se li continua rendint compliment.