TV3 ha encetat una nova temporada de Crims amb l’esquer promocional de l’engany com a nou fil conductor. Però és impossible trobar un sol capítol de les sis temporades on l’engany no hi sigui present. A través de la traïció, de la mentida o d’una falsa aparença, l’engany és endèmic al true crime. Dilluns van començar amb L’assassí de la pandèmia, un serial-killer que matava persones que vivien al carrer mentre hi havia l’ordre de confinament per la covid. Potser perquè hi havia aquest component d’intempèrie, el programa es va recrear fins a l’extenuació en un recurs que ja és emblemàtic d’aquest gènere: la imatge del dron. En quaranta-tres minuts d’història es van inserir un mínim de vint-i-set plans zenitals –aquesta mirada del territori des del cel, a vista d’ocell–. Això vol dir que hi va haver, de mitjana, un pla aeri cada minut i mig de relat. Amb aquesta insistència no és, en cap cas, una simple qüestió ornamental. És, sense cap mena de dubte, un símptoma. Un recurs visual que ens vol dir alguna cosa.
Les imatges a través del dron eleven la mirada, donen perspectiva i es territorialitza la història. El paisatge passa a tenir un paper determinant. A Crims la careta de presentació ja incorpora aquest recurs en un context urbà i nocturn, que ho fa tot més misteriós. És una manera de dir-nos que la ciutat de Barcelona es converteix en una mena de formiguer gairebé inescrutable. En el cas d’aquest nou capítol, la mirada aèria lliscava també alternant paisatges de natura, que esdevé més feréstega vista des de tan amunt. Dia i nit se succeeixen, jugant amb la llum i la foscor que són el lema de la sèrie. El verd dels arbres no és sinònim d’esplendor sinó una frondosa manta que amaga allò que estem buscant. La majoria d’imatges estan sempre travessades per carreteres, camins i vies de ferrocarrils. Aquestes marques que creuen el territori són línies de fugida. Sovint hi circula algun vehicle per reforçar la idea. Aquest pla zenital transmet la sensació de domini, de poder absolut. Representa la mirada d’un déu, d’una entitat superior que observa i controla, un ens desconegut que ens vigila de manera permanent, que sap el que desconeixem la resta de mortals. És una talaia a la qual ningú més pot accedir. Pot crear la falsa aparença d’una observació objectiva, enganyosament neutral, pretesament cartogràfica. Però és un plantejament absolutament ideològic. També és una mirada deshumanitzada, amoral i sense compassió. Projecta una idea de rastreig, d’inspecció policial, d’observació forense. Tot el paisatge, sense excepció, es converteix en sospitós. Perquè tot el territori esdevé escena potencial d’un crim, un àmbit de delinqüència i secret. El mapa sencer és un amagatall.
Les imatges de dron són hipnòtiques. Hi contribueix aquest moviment que llisca suaument per l’espai. L’horror, per tant, esdevé fascinador, agradable d’observar. I aquesta tensió entre el mal i la bellesa és morbosa i addictiva. L’ètica desapareix en favor de l’estètica. Però, sobretot, ens insisteix a l’audiència que som éssers insignificants, diminuts i vulnerables. Ens recorda que no som res.
