Fugado Puigdemont ara es dirà Don Carles

El País, tan rugós amb Junts els últims anys, s’aplica ara a untar amb vaselina les arestes d’un possible pacte. El titular de portada de diumenge llança cants de sirena: “PSOE i Sumar busquen una pista d’aterratge per a Junts”. Als subtítols destaquen que l’eurodiputat “demana que la negociació no se centri en la seva situació”, la qual cosa el perfila no com l’artífex d’una “farsa de govern a l’exili”, com van titular en primera pàgina anys enrere, sinó com algú que anteposa el bé general al seu particular. Que sant Íbex el beneeixi: de moment, ja ho ha fet El País. A l’interior encara recorden la seva condició de fugat-de-la-justícia, però serà interessant comprovar si aquesta llufa perenne –penjada 1.800 cops, segons Google, des del 2018– la mantenen quan s’acosti l’hora decisiva.

El diari de Prisa parla també de Sánchez per dir que s’enfronta ara a la situació més complexa “en la seva llarga llista de resistències inesperades”. Però no detalla que una d’aquestes resistències més importants va ser la que li va plantejar el rotatiu, arrenglerat amb l’ala dura del felipisme, quan l’assetjava cada dia per frustrar el seu intent de liderar el PSOE i col·locar-hi així Susana Díaz. O de com, temps després, el diari va torpedinar l’acord de legislatura. El director d’aleshores, Antonio Caño, s’enorgullia d’haver-ho fet en un tuit recent: “Fa quatre anys vam intentar evitar des d’El País el pacte amb populistes i separatistes”. Quin preu periodístic en van pagar? Quines fonts i perspectives van ser silenciades perquè no convenien al relat? És ben bé que aquest ofici és d’amnèsics perquè, dies després de la piulada, el mateix Caño escrivia: “El que ha passat amb el periodisme, els periodistes i els mitjans de comunicació en aquesta campanya serà algun dia motiu de reflexió”. ¿De l’anterior, res a dir, oi Antonio?