La guerra híbrida també és fregir-nos a titulars alarmistes

La Rússia de Putin ha fet prou mèrits per merèixer el desprestigi internacional que té, però sovint detecto que la necessitat de plantar cara al seu autòcrata presidencial fa que es rebaixi l’exigència periodística a l’hora de perfilar el país. Per exemple, em va semblar un error que la UE censurés Russia Today. No pas perquè consideri que és una font mínimament fiable de notícies, sinó perquè hi ha mitjans que intoxiquen igualment altres països democràticament més sanejats, o no, i ningú es plantejaria vetar-los. La celeritat amb què es va expulsar d’Eurovisió o de les competicions esportives, comparada amb Israel, és un altre exemple d’aquest tracte desigual.

Hi pensava mentre llegia el titular de portada d’aquest diumenge a El País: “Rússia busca desestabilitzar Europa amb la seva «guerra híbrida»”. No tinc cap dubte que és veritat, perquè Putin és un estrateg que té el taulell internacional al cap i li encanta moure alfils a tres jugades vista. Però, alhora, detecto un degoteig permanent d’aquestes peces que, invariablement, tenen com a font algun informe de l’OTAN o de la UE i que parlen més d’amenaces etèries que de concrecions. I em plantejo si l’objectiu de Putin no és provocar aquestes desestabilitzacions: al final, la gran apagada no era cap boicot, sinó que la vam fer nosaltres solets, o els de sempre. Més aviat sembla que busca instal·lar un clima de por permanent, que ja l’afavoreix perquè el referma com a líder mundial. I també els va bé a la UE, o a l’OTAN, perquè lubrifica la consigna actual de multiplicar la despesa militar. Un clam, per cert, que ha passat a tercer pla ara que Netanyahu ha desplaçat Putin, ni que sigui momentàniament, com a enemic públic número u en la pel·lícula global de l’actualitat informativa. Ves que aquests dos fets no tinguin relació.