Antonio Villarreal: "Hi ha consultores que tenen contractats periodistes que van a tertúlies"

Segurament és el format més repetit. El podem trobar al matí, al migdia i a la nit, a la ràdio i a la televisió. Antonio Villarreal ha decidit analitzar-ho a Tertulianos (Península), un recorregut per 40 anys de la indústria de l'opinió a Espanya, i una fotografia, alhora, d’un sector que es mou entre la precarietat i el poder. 

Les tertúlies comencen amb una absència.

— Un grup de periodistes de la Transició, on hi havia Fernando Ónega, es reunia cada dijous amb un polític important de l’època per esmorzar i comentar l’actualitat. I un dia el polític va fallar.

I llavors…

— Els periodistes van començar a comentar l'actualitat, i Ónega, que estava a la SER, va dir: "Això s’ha de portar a la ràdio". I van crear La trastienda, un espai canalla amb la idea d’explicar informació que no sempre es publicava en paper. 

Va durar poc.

— Un dia, José Luis Gutiérrez va deixar anar en antena que s'havia enviat a Roma una senyora perquè estava embarassada d’un polític amb el qual tenia una relació extramatrimonial. Va resultar ser Alfonso Guerra. Ell va carregar contra les tertúlies, i la SER les va vetar durant una dècada. 

Però Del Olmo recull el guant.

— I arriba la que per a mi és la mare de totes les tertúlies, la que ell crea al programa Protagonistas. S'emporta l'invent al prime time matiner, i funciona molt bé. 

Recordo la història del cop de taló de Norma Duval…

— Jiménez Arnau va suggerir que era una vedet al servei del PP i ella es va enrabiar i li va llançar una sabata al cap. Com que era ràdio, no hi ha imatge, però crec que va ser un moment fundacional.

De què?

— Més enllà de parlar d'idees, la confrontació entre tertulians és una mena d'espectacle. I això és el que s’acaba traslladant a la televisió, amb les tertúlies dels 90 i un nom clau: Xavier Sardà, que les va portar primer a Moros y cristianos i després a Crónicas marcianas. 

Dius que la unitat mínima d'informació ja no és la notícia.

— No, és l'opinió. Hi ha moltíssima gent que bàsicament s'informa veient tertúlies a la televisió. I el procés de polarització en la política és evident també a les tertúlies. 

Quan es polaritzen?

— El 2008 neixen, en molt poc temps, El gato al agua, a Intereconomía, i Al rojo vivo, a La Sexta. També és quan comença El chiringuito. S’explica en gran part per la crisi, perquè molts mitjans havien de fer retallades i van veure el que passava amb El gato al agua i les tertúlies low cost. I en van prendre nota. 

A Intereconomía hi comença a intervenir Pablo Iglesias.

— És on va donar a conèixer la seva marca, Podem. Però el més important, i això coincideix amb la irrupció del Procés i altres líders com Rufián, és que no confronten amb el que tenen a davant. O no només. Entenen la relació amb l'espectador, comparteixen el seu clip més tard a les xarxes, de manera que porten la tertúlia un pas més enllà. 

Ara ho fa tothom.

— Perquè hem arribat al súmmum dels que es barallen a la tele, després segueixen a les xarxes i tot seguit s'enregistren ells mateixos responent. És la tertúlia infinita. 

Com es trien els tertulians?

— Hi ha un munt de tensions. Escull el director del programa, la direcció també posa noms sobre la taula... Són molts factors.

I com hi influeixen els partits?

— Tenen molta mà, especialment als mitjans públics. Aznar, per exemple, va canviar de dalt a baix els tertulians de La 1. Ara també suggereixen noms, envien argumentari del partit a alguns tertulians, els envien missatges de coses que han dit. I em consta que també hi ha periodistes que parlen amb els partits per demanar-los que apuntin el seu nom per sortir en algun programa. 

Periodistes que ho demanen als partits?

— Sí. Tot i que ara els periodistes estan una mica en retrocés, perquè hi ha altres perfils de gent que ve de xarxes, consultors… A mi em preocupa: un periodista saps d’on ve i qui el paga, però hi ha moltes persones que no saps de qui reben diners. Em consta que hi ha consultores que tenen contractats periodistes que van a tertúlies i ajuden diverses patronals com la immobiliària. Què diran de l'habitatge? 

Parles de la tertuliocràcia.

— Es fa servir als Estats Units per parlar dels pundits, que són comentaristes habitualment experts en un tema. Aquí tenim més totterrenys que opinen de tot. El cas és que els polítics van i venen, però ells es mantenen sempre, com una mena d'aristocràcia que transcendeix. Els polítics els atorguen més capital social, perquè són conscients que tenen més poder. 

Són gaires?

— Vaig analitzar durant dues setmanes les cinc principals cadenes estatals de ràdio i tele. Me'n van sortir 314. Però els que repetien més d'una vegada són poc més de 50. 

Pot ser una professió?

— Per a alguns ho és, sí. Encara que no es denominen tertulians, que és un concepte poc utilitzat aquí. Es presenten com a analistes polítics o així. 

Però es paga poc.

— Uns 150 de mitjana, però després treballen les seves xarxes, van a congressos, presenten actes…

Abans sí que es guanyaven diners, ¿oi?

— Es diu que Pedro J. Ramírez guanyava 6.000 euros per intervenció a 59 segundos. Però, amb la crisi i la proliferació de tertúlies, ara es guanya molt menys. 

El teu moment preferit d'una tertúlia.

— Quan passa alguna cosa inesperada i van a publicitat, o el presentador fa una entrevista breu i ells es bolquen sobre els seus iPads per recollir informació. De sobte parlen amb molta naturalitat del PIB de tal país estranger, o del deute que una empresa tenia fa 4 anys. I sembla que sàpiguen de tot, però ho han llegit fa poc. Ells fan que, malgrat tot, soni natural.