Inflamació entre els editorialistes: troben casos d'un pam de nas

Hi ha desconcert, inquietud, atordiment, entre la premsa que més va fer campanya contra el dictador Nicolás Maduro. Han obtingut el que aparentment volien, però si s’esperaven que el xèrif Trump entregaria alegrement el poder sobre el seu rebost d’hidrocarburs a qui ells han defensat fins a l’extenuació (Edmundo González, María Corina Machado) ja es poden pintar aquesta il·lusió a l’oli. Els editorials dels mitjans com Abc, El Mundo o Ok Diario passaven de puntetes sobre com el president americà s’ha saltat el dret internacional –i el del seu propi país– per arrambar-se Veneçuela, ja que, almenys obtenien la foto de Maduro emmanillat i de camí cap al Metropolitan Detention Center (MDC) de Brooklyn. Eduardo Inda aprofita per escampar la por entre el PSOE, a qui considera poc menys que una extensió del chavisme a Europa amb fines anàlisis com: “La pregunta del milió és quants Lexatins porten a aquestes hores Sánchez, Zapatero i Iglesias”.

L’Abc, d’entre els mitjans conservadors, és qui s’atreveix a manifestar més reserves sobre els mètodes paquidèrmics de Trump. Però també alça els braços escandalitzat quan endevina que el president nord-americà està negociant amb Delcy Rodríguez, membre del règim chavista, per pactar el pas cap a una nova etapa, un cop penjada la medalla de la captura de Maduro i assegurant-se el control petrolier. Escriu el diari: “No hi ha transició democràtica possible pactant amb ells. Això no és pragmatisme: és blanquejament”. Animo l’editorialista a pensar algun exemple de transició, posem de fa uns cinquanta anys, en què es pactés amb els pragmàtics d’un règim dictatorial en ocàs, i se’ls perdonessin els mil i un atropellaments democràtics. També escriu el diari: “[Això] sol acabar consolidant el que es pretenia desmantellar”. Doncs, mira, per un cop en això els hauré de donar la raó. Oi Santiago?