Unes Kardashian a l’espanyola
La plataforma Movistar+ ha estrenat un docureality que pretén ser la versió ibèrica de les Kardashian. L’adaptació espanyola la protagonitza el clan familiar de Vicky Martín Berrocal. La dissenyadora de moda flamenca ha congregat la seva filla, la seva germana i la seva mare per explicar la quotidianitat que les manté unides i relativament ocupades. Al mateix temps, és una posada en escena que els serveix per promocionar-se com a subjectes aptes per a qualsevol activitat de màrqueting. Es nota l’interès en donar una empenta mediàtica a la més petita del clan, que, per variar, és una altra filla de pares famosos que no sembla tenir ni ofici ni benefici ni cap vocació més enllà de cultivar el propi ego.
Aquesta còpia cañí de les Kardashian pretén imbuir-se de modernitat i elitisme imitant l’estilisme de la saga nord-americana. Totes porten el mateix maquillatge, perruqueria i vestits i es conjunten la roba entre elles quan estan plegades. Però en realitat Las Berrocal és l’antigor ibèrica disfressada de xandall, vambes i vestits cenyits. Hi ha tots els tòpics de l’Espanya més castissa: la mare coratge, el manipulador difunt, l’exdona i la filla del torero, la modista de faldilles de flamenca i tota la comparsa que gira al seu voltant com si fossin súbdits. “¿Tú eres el que me haces los escaparates?”, pregunta arrogant a un empleat desconcertat que mira la protagonista amb cara d’atemorit. Tot plegat està disfressat d’un fals feminisme, perquè hi ha un relat que destil·la classisme. Les protagonistes confonen el luxe i l’estatus amb l’empoderament.
El clan Martín Berrocal combina el psicodrama familiar amb les activitats socials de la crème de la crème madrilenya i andalusa. Des de festes a la botiga amb Ana Rosa Quintana de convidada fins a tocs d’alerta als operaris que no han resolt una fuita d’aigua. En el primer capítol, entre la presentació de la col·lecció de vestits, les obres del pis i les gravacions del pòdcast, aborden el trauma infantil d’un pare absent. El resultat és grotesc. Al difunt el presenten a través d’una estàtua que tenen d’ell en un pati i que veneren com si fos un sant. “Era un mostruo”, diuen davant l’obra d’art. I sí, ho era, però segurament no en el sentit que volien expressar. L’home era un penques masclista i manipulador, autoritari i irresponsable. Expliquen etapes d’enganys, banyes i abandó familiar, però a la vegada el justifiquen i el blanquegen. També inclouen les discussions entre Vicky Martín Berrocal i la seva filla, que dona el toc choni i el contrast generacional menjant-se un entrepà a la mitjana de l’autopista amb el seu nòvio raper després de posar una funda de brillants al volant del Mercedes.
Es pretén construir un relat sobre l’esperit de sacrifici, la força de la sang i l’amor incondicional que és artificial. Las Berrocal és caduc i fràgil perquè és esclau d’una imitació. És una posada en escena que demostra més desesperació que poder, i el retrat d’una Espanya passada de moda que perpetua les dones com objectes d’exhibició.