L’autòpsia domèstica a Rocío Jurado
Divendres, Telecinco perpetrava el suposat homenatge a Rocío Jurado en connivència amb la seva filla Rocío Carrasco. Montealto, el nom de la finca de La Moraleja on vivia la cantant, era també el títol del programa. L’estratègia televisiva tenia un cert plantejament de psicoanàlisi. Tota l’herència material de la cantant, tot el contingut de casa seva amb tots els seus objectes i béns mobles, va ser llegada a la seva filla gran i va quedar dipositada en centenars de caixes de cartró d’una empresa de mudances, que les ha guardat durant setze anys en uns enormes contenidors dins d’un magatzem. Des dels vestits de la folklòrica fins als objectes de decoració o les carpetes del seu despatx, tot va anar a parar allà dins. Amb la supervisió de la seva filla, Telecinco ha buidat aquests contenidors, n’ha fet una selecció i dins d’un plató ha construït una reproducció de Montealto. Una mena de casa de nines gegant per on Rocío Carrasco i Jorge Javier Vázquez es poden passejar i reviure l’experiència d’infantesa de la noia i xafardejar els objectes personals que formaven part de la intimitat de l’artista.
Montealto, que tindrà múltiples edicions per repassar les diferents estances de la casa, és un programa maquiavèl·lic camuflat d’homenatge. Per tant, inclou algunes actuacions musicals i desfilades de vestits. Però també és un acte de traïció, perquè no és una selecció i exhibició d’objectes vinculats a la vida artística sinó una fiscalització de la seva vida. Dins de les caixes s’hi han trobat carpetes personals on la cantant guardava factures i papers personals. I això ha portat, a l’estil més mesquí de la cadena, a jutjar decisions personals de la cantant segons els valors retrògrads de Telecinco. L’èmfasi televisiu i el sensacionalisme el van centrar en debatre per què la Jurado havia assumit el pagament de tot el seu casament. “La chulearon ”, va arribar a dir de broma una col·laboradora sobre el fet que ho hagués pagat tot ella, fins i tot els vestits de la família política. Una vegada més, el conservadorisme de qüestionar la riquesa femenina i com les dones administren el seu poder. I aquí no es tracta de les xafarderies de Rocío Jurado. Es tracta dels valors que es transmeten a l’audiència. Primer, el de ficar el nas a la vida d’un mort fins al punt de remenar-li els armaris, els calaixos i les capses per obtenir detalls de la seva existència. Després, el de qüestionar la seva economia, com si una dona que va triomfar i es va guanyar molt bé la vida no pogués administrar-se la fortuna com li donés la gana.
El festival macabre d’exposar davant la pantalla tots els objectes personals d’una famosa difunta com si fos una fira, convertir-ho en el mercat de Calaf i fer una autòpsia de la seva existència quotidiana és pràcticament un nou gènere televisiu.
Potser el programa serveix d’advertència a les celebritats del país i a partir d’ara inclouran en les seves últimes voluntats quina part de les seves possessions o records personals no pot ser exhibida als mitjans. Amb homenatges així, qui necessita enemics.