De l’economia de l’atenció a l’economia de l’agressió

L’alcalde de Londres, Sadiq Khan, ha reclamat als ministres britànics que es posin les piles contra els gegants de les xarxes socials perquè aturin la desinformació. La petició arriba després de la publicació d’un estudi segons el qual s’han disparat les narratives hostils contra la immigració, i la vinculen amb un (fals) increment de la criminalitat a la ciutat. En concret, en els últims dos anys els missatges en què es descriu Londres com un lloc particularment perillós han augmentat entre un 150% i un 200%, i els continguts que denuncien l’impacte de la migració en la capital del país han pujat un 350%.

Fa uns anys que parlem de l’economia de l’atenció: com les principals empreses mundials han dissenyat mecanismes per mantenir-nos enganxats als seus serveis mentre exploten les nostres dades personals. Cada vegada és més palès que la cola més efectiva per aconseguir aquesta adherència és la ira. El mateix alcalde londinenc ha encunyat el terme the outrage economy (l’economia de la indignació) i alerta que la manca d’acció podria derivar en un repunt del terrorisme intern dels qui es creuen les teories conspiratòries que troben a les xarxes. Per tant, si ja hem passat de l’economia de l'atenció a l'economia de la indignació, potser som només a un gir suau dels moduladors que governen els algoritmes per passar a l’economia de l’agressió. Només cal voltar una mica per X per adonar-se que aquest mateix problema s’observa a Catalunya: el gruix de missatges que parlen sobre delictes semblen interessar només a partir del presumpte origen dels autors. El poble és sobirà i ha de poder debatre en llibertat, però si les xarxes reparteixen els altaveus en funció de qui genera més soroll –i abdiquen d’impedir les falsedats– el debat es mourà de la racionalitat a una altra cosa més sinistra.