L’espinós assumpte dels vídeos d’ostatges de Hamàs

La periodista Yasmin Levy, del diari israelià Haaretz, denuncia que la casta periodística del país està censurant en sèrie els vídeos que arriben de les persones encara segrestades per Hamàs. Ho considera una renúncia a la tasca bàsica de l’ofici, que és mostrar la realitat i deixar que el públic en tregui les conclusions pertinents. Cal aplaudir Haaretz, perquè és l’únic gran mitjà que efectivament planta cara a la draconiana política comunicativa de Netanyahu, que té postrat als seus peus l’ecosistema mediàtic del país. Però, alhora, hauríem de convenir que els vídeos dels segrestats tenen un valor molt discutible, perquè el seu discurs sol estar tremendament condicionat pels captors, que són els que, al capdavall, han promogut que arribi a les redaccions, com a part de la guerra psicològica que practiquen.

Segons explica Levy, són les famílies les que han demanat als periodistes que s’autocensurin, i ho estan aconseguint. Això certament és una mala notícia, perquè és una distorsió que siguin ells –amb el conflicte d’interessos evident– els que marquin la política informativa del país. Molts d’aquests vídeos que no s’han emès contenen crítiques al govern. Ara bé, són crítiques versemblants? És dolorosament injust, però entre les moltes coses que Hamàs ha llevat als ostatges hi ha la possibilitat d’expressar-se en llibertat. Fins i tot encara que parlin un cop els han deixat anar: poden tenir familiars o amics entre els que continuen retinguts. Ara bé, aquest mateix zel per no facilitar els actes propagandístics de Hamàs s’hauria de tenir aleshores per denunciar els atropellaments evidents del règim de Netanyahu que han provocat que Israel hagi caigut a la posició 112 de 180 pel que fa a llibertat de premsa. Un atzucac irresoluble, aparentment, com el mateix conflicte.