L’última de la 'caverna': Catalunya, terra d’infarts

M’ha fet un salt al cor, i els juro que no em convé, al llegir el titular de La Razón que diu “Viure a Catalunya, un factor de risc cardiovascular perquè no es prescriuen els fàrmacs”. Com a persona que té una cardiopatia i que fa un segon esmorzar de sis pastilles cada dia –havien estat vuit– no m’he pogut estar d’exclamar: conxo, sort que no recepten medicines! El tema, en realitat, és interessant: diverses fonts mèdiques pertinents expliquen que els criteris a l’hora de decidir plans de medicació són més estrictes aquí que en altres comunitats, i d’això es deriva una limitació dels cardiòlegs catalans a l’hora de dissenyar tractaments més personalitzats.

Però l’article se’n va pel forat de l’aigüera per culpa d’un titular sensacionalista, que només busca escampar colesterol del dolent sobre les sofertes artèries de la marca Catalunya. Enlloc justifica o dimensiona el possible risc de què es parla. I tampoc s'hi inclou ni una trista font perquè els qui han instaurat aquests criteris puguin explicar-ne el sentit. És a dir, ni sabem el perquè de la política diferenciada, ni se’ns dona cap eina per avaluar-ne els resultats. De fet, segons llegeixo en una notícia del 2020 a la web de la Fundació Espanyola del Cor, Catalunya està per sota de la mitjana en mortalitat cardiovascular. Andalusia, les Canàries, Múrcia, el País Valencià, Extremadura, Astúries, les Balears, la Rioja, Galícia, Aragó i Castella-la Manxa registraven més morts per 100.000 habitants per infart agut de miocardi que no pas el nostre racó de la pell de brau. Però no em consta que La Razón hagi fet notícia de portada d’aquestes comunitats. Sort en tinc, de l’amlodipina, que em manté la tensió arterial per terra i puc llegir així el material necessari per escriure aquesta columna sense posar-me cardíac.