La lliçó involuntària dels nostres congèneres del 1925

Ho he convertit en una joiosa tradició anual, com comprar els primers panellets, veure Eurovisió com si es tractés d’una transcendent cimera internacional o decebre’m davant la nova pel·lícula de Woody Allen. Paul Fairie elabora a les xarxes uns deliciosos reculls anuals en què mostra les prediccions que feien per a l’any en curs els diaris d’un segle enrere. Aquests són els vaticinis sobre el 2025 de la premsa del 1925 que més m’han cridat l’atenció: els humans arribaran a viure 150 anys, San Francisco serà la ciutat més gran del món, la humanitat serà calba, no es fumarà, hi haurà una crisi de subministrament de farina o les dones vestiran vestits higiènics d’una sola peça. Algunes prediccions fan gràcia perquè queden curtes, com la del redactor que assegurava que hi hauria avions gegants... de 50 passatgers. D'altres, s’ha de dir, l’encerten prou. Aleshores la ràdio era un mitjà encara incipient, però ja hi havia qui imaginava que, cent anys després, la majoria dels crims bancaris es farien a través de les ones (en comptes d’anar pistola en mà). El The Macon News, per exemple, estava convençut que el menjar se serviria a les cases amb canonades connectades a grans cuines comunals. No és el cas, però Glovo i similars comencen a acostar-se a aquesta distopia amb les anomenades dark kitchens.

Després d’aquesta mirada, forçosament tendra, sobre els nostres antecessors de fa un segle, la conclusió és sempre la mateixa: prou problemes té la premsa per aixecar crònica del que tot just acaba de passar per complicar-se la vida fent prediccions, i ni més ni menys que a cent anys vista. Ara, l’avantatge de tirar llarg, com bé saben pitonisses d’arreu del món, és que aleshores els teus clients ho tenen complicat per reclamar. Perquè, efectivament, d'aquí cent anys tots calbs, que diuen en espanyol.